El podcàsting independent (o amateur)

El podcàsting és un fenomen nadiu del segle XXI que en pocs anys s’ha consolidat com una plataforma de distribució més per als mitjans de comunicació tradicionals, tal com explicàvem en a entrada anterior. Però el podcàsting neix en un entorn aliè als mèdia. Els podcasts permeten innovar en la comunicació sonora, però no sorgeixen de la ràdio sinó de l’univers de bloguers i geeks. En aquest sentit, són un exemple de la capacitat dels usuaris per fer-se seva la tecnologia i trobar-ne nous usos.

En la breu història del podcàsting queda clar que la integració dels podcasts per part de les grans corporacions radiofòniques (a partir de finals de 2004) i la seva incorporació a l’iTunes d’Apple (juny de 2005) són dos moments clau per a la seva popularització. Però no podem oblidar que uns i altres aprofiten la iniciativa d’aquells que van ser pioners en un context allunyat dels mitjans tradicionals. Per això volem fer un breu repàs al podcàsting independent. Podcats fets per amateurs, no només en el sentit d’aficionats sinó també en el de l’arrel etimològica del terme: aquell que estima allò que fa.

Si alguna cosa caracteritza l’univers del podcàsting amateur és la diversitat, tant formal com de continguts. És un gran calaix de sastre, un fenomen propi de la llarga cua que va descriure Anderson. Evidentment, en aquesta fila inacabable hi trobem de tot i la qualitat, sovint, és discutible (clar que per a molts podcàsters, això és menys important que el fet de tenir la seva eina personal de comunicació, el fenomen mecasting). Però més enllà d’aquest fet, és interessant de fer-hi un cop d’ull. El problema és sovint la manca de visibilitat. L’iTunes Music Store és probablement el principal aparador dels podcasts, perquè amb un apartat dedicat al podcàsting facilita que els usuaris que hi busquen música descobreixin altres continguts sonors, tot i que sovint hi tenen molt pes els podcasts dels mitjans tradicionals.

 De fet, un dels problemes del podcàsting amateur és l’accés (juntament amb la interfície i la usabilitat). El boca-orella és una opció,  potser insuficient. Per això us recomanem anar als directoris especialitzats. Certament, trobem moltes diferències entre llistats en relació a les categories, els criteris (sovint poc clars) o la selecció de podcasts, però és un camí que ens pot sorprendre. I amb un detall significatiu: on posen el focus els podcàsters amateurs. De l’anàlisi d’alguns dels principals directoris se’n desprèn una jerarquia temàtica diferent de l’agenda mainstream: àmbits que acostumen a tenir molta presència en els mitjans tradicionals (la política, per exemple) no són tan importants en el podcàsting amateur, mentre que els directoris destaquen temes que acostumen a tenir menys espai en els mèdia (el món geek, música especialitzada, gèneres cinematogràfics o literaris concrets, espiritualitat, esports minoritaris…).

  • I en aquest context, què passa amb el podcàsting en català? Doncs la realitat no ens permet ser gaire optimistes. En un capítol publicat amb Jaume Llambrich en resumíem la situació:
  • El podcasting amateur té presència a Catalunya. Trobem podcàsters, podcasts i ooients, però la paradoxa és que el català és gairebé testimonial. Molts podcàsters opten pel castellà.
  • Dels podcasts en català, només quatre o cinc són regulars i amb una activitat intensa. Alguns dels pioners ja no publiquen.
  • L’aparició de nous podcasts en català no és habitual, però alguns de relativament nous permeten apuntar a una certa revitalització del podcàsting en català.
  • En canvi, el podcàsting és una eina consolidada en l’àmbit escolar, gràcies sobretot a la iniciativa de XTEC Ràdio i a alguns concurs de podcasts en l’àmbit educatiu, com ara “Contes del món”. Aquest pot ser el planter del podcàsting independent en català…

A Podcatalà, directori de podcasts en català, en podeu escoltar els més actius: http://podcatala.blogspot.com/.

Tanquem el post amb algunes propostes i directoris de podcasts independents. Pot ser el primer pas cap a les vostres troballes personals:

Podcasts pioners: The Daily Source Code, Morning Coffe Notes, Comunicando podcast.

Directoris: PodcastAlley, Podcast Pickle, Ivoox, Podsonoro.


Els podcàsters tenen la paraula

Podcasting. Tú tienes la palabra. Aquest és el títol del llibre col·laboratiu (@libropodcast) escrit per un grup de podcàsters, sota la coordinació de Javier Pérez (@JaviMostoles), que acaba de sortir del forn. El llibre, que surt en format digital i en paper, el van presentar durant les cinquenes jornades de podcàsting celebrades a Barcelona a finals d’octubre, però llavors encara no l’havien publicat. El projecte ha comptat amb la col·laboració de més d’una trentena de podcàsters, que aborden aspectes diversos agrupats en tres grans blocs: cultural, social i tecnològic (podeu fer un cop d’ull al’índex, en pdf). Hi participo juntament amb l’amic @jacme, d’El basar de les espècies, amb un article sobre el podcàsting en català. Em fa il·lusió, també, que d’entre els títols proposats finalment els impulsors del projecte triéssin el que els vaig suggerir: Podcasting. Tú tienes la palabra. És un títol que intenta resumir l’essència del podcàsting: els usuaris prenen, literalment, la paraula.

Els podcàsters del futur

Tot un planter de podcàsters, i qui sap si de futurs professionals de la ràdio. Com a mínim, molts nens i joves que han pogut experimentar amb la comunicació sonora. Aquest és el resultat de Sentits en 2 minuts, el concurs de podcasts organitzat pel programa “L’altra ràdio a l’escola” de Ràdio 4, amb la col·laboració del Departament d’Educació i de Podcatalà. Una iniciativa que ha tingut èxit, però poc ressò. Hi han participtat alumnes d’una trentena de centres escolars del país, amb 127 podcasts. Els episodis havien de ser de dos minuts i el tema, relacionat amb els sentits. Aquí hi ha la llista dels guanyadors i aquí es poden escoltar tots els podcasts presentats a concurs. A banda dels guardonats en cada categoria, cal destacar les mencions especials, com ara els podcasts en què alumnes immigrants expliquen en català les seves primeres experiències a Catalunya.

Concurs de podcasts a Catalunya Ràdio

que2

Catalunya Ràdio convoca el seu primer concurs de podcasts: “Què m’expliques?”. Em sembla una bona notícia, per a la ràdio i per al podcàsting. De fet, aquesta iniciativa té a veure precisament amb la relació entre aquests dos móns, un vincle al qual dedico un capítol de la meva tesi doctoral, “La voz de la Web 2.0″.

La ràdio no és aliena a la situació de crisi que afecta als mitjans de comunicació tradicionals. I en el seu cas particular, un dels reptes més importants que ha d’afrontar és el progressiu envelliment de l’audiència, especialment en el cas de la ràdio generalista. Un camí per fer-ho és la recerca de nous talents. Durant el treball de camp per a la tesi, vaig parlar-ne amb diferents professionals. En el cas de Catalunya Ràdio, en són conscients, d’aquests reptes, i busquen maneres de respondre-hi. El concurs de podcasts n’és un exemple, un intent de descobrir noves veus, i no em refereixo només a la producció física del so que anomem veu, sinó a noves maneres de fer i de dir.

Per al podcàsting també pot ser positiu. Si més no, confio que sigui un estímul per a l’aparició de més podcàsters catalans i en català, perquè som quatre gats. Em pregunto sovint per què hi ha tants pocs podcàsters en català, i no tinc una resposta. Em sobta especialment en un país com el nostre, amb una llarga i exel·lent tradició radiofònica (que al cap i a la fi comparteix llenguatge amb el podcàsting).

Aquest no és el primer concurs de podcasts a casa nostra. N’hi ha hagut d’altres, com el de podcasts poeticoartístics o el de “Sentits en 2 minuts”. Però espero que com a ràdio nacional que és, Catalunya Ràdio doni un impuls al podcàsting en català amb aquesta iniciativa. Ara bé, caldrà que en facin una bona difusió, que trascendeixi el seu espai i vagi més enllà dels visitants del seu web o dels oients dels seus programes. Jo hi poso el meu granet de sorra amb aquesta entrada al blog.

Mentrestant, rumio a quins alumnes engresco perquè s’hi posin… Hi ha talent, a les aules; però sovint necessita una empenta. Som-hi, doncs!

El perquè dels podcàsters independents

Acabo d’enllestir un capítol de la tesi dedicat al podcàsting independent. Aquest és el concepte que faig servir per referir-me als podcasts que no tenen vinculació amb els mitjans de comunicació tradicionals. Hi ha qui en diu podcasts amateurs o no professionals, però no m’agrada aquesta expressió: em sembla pejorativa; potser sense voler-ho, però denota un nivell inferior davant la “professionalitat” dels podcasts dels mitjans.

Doncs això que dic: els podcàsters independents. Un dels punts que m’ha resultat més interessant de treballar és el de les motivacions d’aquestes persones. Per què un podcàster fa un podcast?

Tinc la perspectiva de 25 podcàsters que han respost a les meves preguntes. I el resultat, si l’agrupo per idees més o menys estandaritzables, podria ser aquest:

  • Un 36% dels enquestats apunten a la necessitat d’expressar-se, de comunicar unes idees, uns continguts.
  • Un 24%, perquè s’ho passen bé i per la llibertat que els dóna aquesta eina.
  • Un altre 24%, perquè consideren necessari que hi hagi canals alternatius d’informació, en contraposició als mitjans de comunicació tradicionals.
  • I un 16%, perquè volen fer alguna cosa creativa.

Hi ha diversitat de perspectives, i sovint les motivacions són diverses i es barregen. Però en definitiva, de fons hi ha la necessitat de tenir una eina per adreçar-se lliurement al món. És l’ànsia de comunicació que l’home ha tingut des de sempre. I la que van tenir els pioners de la radiodifusió.

Em sobta, però, que he trobat poques referències a la comunicació sonora com a tret distintiu d’aquesta eina. El so dóna per a molt, però potser no en som conscients…

Sóc un podcàster

Com ja vaig comentar en aquesta entrada, la proposta del Termcat per a adaptar els termes “podcasting” i “podcast” al català són els mots podcàsting i podcast. Donat que en la nostra llengua no hi havia cap paraula que es pogués emprar (a diferència dels motius pels quals el Termcat ha apostat per bloc enlloc de blog), calia fer-ne una adaptació des de zero. Per tant, a mi em sembla molt bé la seva proposta i de fet ja escric sempre podcàsting amb accent obert a la a i podcast. Però, i els que fem podcasts, què som?

Ja en aquell moment em va sobtar que el Termcat oblidés el subjecte. El dubte el vam tractar en els comentaris d’un altre apunt sobre podcasts en català, però com que no estava segur de cap opció, vaig decidir fer una consulta per correu electrònic al Termcat. Finalment, m’ha arribat la resposta oficiosa:

“Efectivament, el TERMCAT va normalitzar els termes podcast (agut) i podcàsting. Per coherència amb aquest darrer terme adaptat al català del manlleu anglès, la denominació provisional proposada per al concepte que ens indiqueu hauria de ser podcàster, substantiu masculí i femení, que és també la forma del manlleu adaptada gràficament al català. Considerem pertinent, però, passar també aquest terme al Consell Supervisor perquè el normalitzi. Tan aviat com s’hagi aprovat la denominació definitiva us ho farem saber”.

M’agrada, perquè el raonament em sembla ben plantejat i perquè “podcastaire” (que era una altra opció) no m’ha acabat de convèncer mai. Per tant, a partir d’ara aquesta és la terminologia que faré servir: sóc un podcàster que té el podcast una mica aturat (el reactivaré aviat, segur!) però que disfruta amb el món del podcàsting. Podcàsters catalans, digueu-hi la vostra!