Tornem-hi que no ha sigut res. Amb aquest setè episodi, reinicio la publicació del podcast, amb l’ànim de recuperar una periodicitat més habitual i constant. En aquest cas, es tracta d’una conversa amb en Francesc Balagué. És un podcast que vam gravar fa setmanes amb motiu de la seva tesi doctoral sobre l’ús dels blogs en l’educació superior. Però em serveix, també, d’agraïment als moments i inquietuds compartides amb en Francesc i per desitjar-li un feliç viatge a Ítaca. Endavant!

Podeu escoltar Connectant els punts 07 en aquest reproductor

o desgarregar el capítol aquí.

* Amb la col·laboració de

Sílvia Pedret, Marçal Sellas Pedret i Bernat Sellas Pedret

** Música

Chriss Onac:

“Flamme and Co” i “Flânerie possible”, de l’àlbum Dans la Nuit de mes Délires

Música amb llicència Creative Commons, descarregada de Jamendo.com

Parlem de la Universitat de Sunderland, ara que ja fa més de tres setmanes que hi vaig arribar. En el context de l’educació superior a Anglaterra, em sembla una universitat amb una personalitat pròpia prou singular. D’entrada, cal dir que no forma part de les universitats històriques, d’aquelles que són una referència, especialment de cara a l’exterior. És a dir, si algú ens pregunta per una universitat anglesa, potser ens vindran al cap Oxford, Cambridge o la London School of Economics, per exemple. I a més, la Universitat de Sunderland forma part de les anomenades “noves universitats“: instituts politècnics o colleges als quals el govern de John Major va concedir l’estatus d’universitat l’any 1992. No obstant això, Sunderland ha rebut diversos reconeixements en relació a aspectes com la recerca, l’atenció als alumnes i el foment de la diversitat. L’any 2001, el diari The Guardian la va nomenar la millor de les “noves universitats” i el 2005, The Times Higher Educaton Supplement la va guardonar com la número 1 del país pel que fa a la satisfacció dels alumnes.

Els origens de la Universitat de Sunderland se situen a l’any 1901, amb el naixement del Sunderland Technological College, que seria l’embrió del Sunderland Polytechnic, fundat el 1969 a partir de la fusió de diversos colleges que havien anat sorgint durant la primera meitat del segle XX. Aquests primers edificis estaven situats al centre de la ciutat i ara són el nucli del City Campus, juntament amb altres equipaments més nous. A principis dels 90, coincidint amb el nomenament com a universitat, es va construir el segon campus, el de St Peters, situat a la vora de la desembocadura del riu Wear (com podeu veure a la primer foto d’aquesta entrada). El campus de St Peters acull les següents facultats: School of Business, Law and Psychology, Education and Lifelong Learning, Computing and Technology i The Media Centre.

De l’experiència que he tingut durant aquestes setmanes a la Universitat de Sunderland, em quedo amb quatre idees:

• L’alumne és el centre de tot. Sí, ja sé que això se li pressuposa a tota universitat, però aquí es nota que és un principi que tenen constantment present. Val a dir, per exemple, que la universitat se sotmet a auditories externes que valoren la qualitat de l’experiència de l’estudiant. Però també que el Sindicat d’Estudiants té pes i té presència, que arreu trobes oportunitats que conviden a l’alumne a dir-hi la seva, que l’atenció material és notable (equipaments, facilitats, etc.) i, sobretot, que als alumnes se’ls veu satisfets amb el tracte de la institució.
• Relació universitat-empresa. A tall d’exemple: la facultat de comunicació és The Sony Media Centre, a la facultat de Tecnologia, la zona de PCs la patrocina Cisco, el Campus de St Peters és el Sir Tom Cowie Campus perquè aquest mecenes el va finançar, i altres dues facultats porten el nom d’un empresari o personalitat de Sunderland que va posar-hi diners. A banda d’això, es nota que aquest vincle amb el món empresarial funciona en serveis com el d’ajuda a la primera ocupació o el patrocini d’instal·lacions i equipaments.
• Tecnologia. Potser no tinc prou perspectiva, però a mi m’ha semblat que les infraestructures tècniques són notables. Hi he vist molts ordinadors, i molt nous. Wifi a tot arreu i moltes facilitats perquè els alumnes puguin gaudir de la tecnologia. Per exemple, tenen un servei de préstec d’ordinadors portàtils…
• Integració. Sóc a Anglaterra, però no sóc a Londres. És més, sóc al nord-est del país, en una zona més escocesa que anglesa, gairebé. Doncs m’ha sorprès la diversitat de races i cultures que he trobat a la universitat. Tots els continents, vaja. Però no és només una qüestió de quantitat, sinó que la universitat en fa bandera, d’això. I la ciutat també: comparteixen el lema proud of diversity. I a la universitat (segona foto), insisteixen molt en la idea d’”una sola comunitat”. També hi ajuda el sistema de beques, que es veu que funciona molt bé. Ah, i si parles amb els estudiants estrangers, manifesten la seva satisfacció per ser a Anglaterra, per viure l’experiència universitària en aquest país.

La Universitat de Sunderland té prop de 17.000 estudiants, dels quals n’hi ha més d’un miler de foranis, de 70 nacionalitats diferents.

Sunderland s’estén a banda i banda del riu Wear, al qual ha estat íntimament vinculada al llarg de la seva història. Durant molts anys, la ciutat ha viscut de l’impuls de la indústria naval i de les mines de carbó, fins que van anar tancant a finals del segle passat. També hi ha sigut important l’artesania del vidre. Aquests pols econòmics, de fet, tenen els seu origen en les mateixes arrels que la ciutat.

Tot i que hi ha constància que la zona va ser habitada fins i tot abans de l’època romana, el cas és que es considera que Sunderland neix el segle VII, en temps dels anglosaxons, descendents de germànics i habitants de l’est de les illes britàniques. El noble Benedict Biscop, amb finançament del rei Guifré de Northumbia, va fundar-hi el monastir de St Peters, que juntament amb el de St Pauls, una mica més al nord, formaven l’abadia de Wearmouth-Jarrow com una unitat. Aquest monestir va ser un prestigiós nucli de producció literària i d’educació, i d’aquí va sortir el Còdex Amiantus, l’exemplar més antic que es conserva de la Biblia en llatí vulgar. També va ser la porta d’entrada de l’art del vidre i l’escenari on, uns anys més tard, Beda el Venerable (o Sant Beda) va escriure Historia ecclesiastica gentis Anglorum, obra que li va valer el sobrenom de “pare de la història d’Anglaterra“. Sunderland és una ciutat orgullosa d’aquest llegat i el promociona com un dels seus valors.

Football is something of a religion in sports-mad Sunderland and the 49,000 seat Stadium of Light could almost be considered its cathedral

És a dir, que per a la gent de Sunderland, el futbol és una mena de religió i la catedral té un nom: Stadium of Light. És el camp del Sunderland FC. Els Black Cats tenen un estadi bonic i impressionant. De fora no promet gran cosa, més enllà de les estructures metàl·liques que el coronen, però per dins és un escenari atractiu, si t’agrada el futbol i especialment si tens interès en la seva dimensió social. Podeu veure-ho en aquesta galeria de la BBC.

La gent de Sunderland viu l’equip amb passió i el seu blanc-i-vermell es veu sovint pel carrer. Al camp, però, són força tranquils si ho comparem amb l’estereotip que tenim dels estadis anglesos. El club, mentrestant, lluita per mantenir-se a la Premier (per cert, que oficialment és la Barcklays Premier League), amb el lideratge del seu tècnic, l’ex-capità del ManU, Roy Keane (es veu que com a entrenador té el mateix caràcter que tenia com a futbolista, uf!). I aquest dissabte hi ha un derbi apassionant a la ciutat veÏna: Newcastle-Sunderland. Només 3 punts separen The Magpies de The Black Cats: les garses contra els gats negres.

Avui ha tornat el sol, a Sunderland. Fa fresca, però. És clar que això deu ser cosa de la meva pell mediterrània, perquè la gent d’aquí… Ahir, mentre jo anava amb tres pisos de roba, hi havia uns nens que jugaven a futbol en un tros de gespa amb màniga curta! Són d’una altra pasta. Es veu que a Londres en tenen un concepte ben pejoratiu, de la gent del nord. A mi em semblen durs, rústecs, però força amables quan hi vas entrant poc a poc.

A Sunderland hi viuen unes 195.000 persones, que arriben a 280.000 amb la seva àrea metropolitana, segons el cens de 2001. No és una ciutat molt gran, però sí força extensa. Si més no, aquesta és la impressió que en tinc des de l’habitació de la residència. Es veuen barriades disseminades arreu, totes fetes a base de casetes arrenglerades, de planta baixa i pis, i totes amb la seva sortida a la part del darrera. A la ciutat deu haver-hi una desena de blocs de pisos alts, com a molt. La resta, tot planer. Ara, el centre és petit i el pots fer caminant amb facilitat. La ciutat s’estén a banda i banda del riu Wear, que li dóna personalitat, i en un tram de costa amb les platges de Roker i Seaburn. És una ciutat en transició, d’un passat basat sobretot en la indústria naval i en l’artesania vidriera, cap a un model basat en noves ofertes d’oci i cultura. El Sunderland Empire, el Sunderland Museum & Winter Gardens i el National Glass Centre són alguns dels seus punts forts, en el context de la regió del North East England.

El dia, però, s’ha anat aclarint i al migdia ja he pogut baixar a la universitat sense risc de patinar o de fotre’m alguna clatellada… En només una setmana hem tingut de tot, pel que fa al temps: sol, calor, fred, pluja, calamarsa i neu. Què més vols? Sort que les distàncies són curtes i que el metro/ferrocarril no fa com la Renfe, que quan plou una mica ja hi som. En fi, que quan torni haurem d’anar a passejar una estona pel Port-Bo, per recuperar el sol i el Mediterrani. No sé si en som prou conscients de la sort que tenim de viure on vivim…

Un cop aquí, vaig arribar-me fins a la residència on visc, Clanny House (aquí, amb visita virtual inclosa), situada entre dos barris dels afores, Millfield i Pallion. És una bona ubicació, prou lluny del centre com per tenir una personalitat diferent però a només uns minuts en metro. La residència és un complex de blocs de pisos, però d’un estil ben diferent al de les construccions que veiem per casa nostra. Estic en un bloc amb quatre plantes, dues habitacions i un bany per pis, vuit persones en total i cuina comunitària. De fet, però, estic pràcticament sol, perquè els estudiants són de vacances de primavera. Per ara només hi he coincidit amb un noi de Nigèria, en Kissi (no sé si ho escric bé), que estudia Business Management. És al darrer curs i té previst tornar al seu país quan acabi.

Ahir ja vaig cuinar. M’havien recomanat anar a comprar al súper i tenia localitzats un Tesco i un Aldi. Aquest segon em queda més a prop del pis (bé, estudi), però per a la compra grossa he anat al Tesco, que surt molt bé de preu, sobretot si compres la seva marca. Esmorzo i sopo a la residència i dino a la universitat. Avui, una sopa, un arròs blanc amb salsa de tomata, pa i aigua, 2,65 lliures (uns 3,5 €), està molt bé. Ara ja torno a ser a la biblioteca. Durant el matí he començat a buidar bibliografia i ara faig un cop d’ull als journals. N’he trobat un, el Journal of Radio Studies, que té molt bona pinta. En el darrer número hi ha un article que es titula “Què li passa a la nostra audiència?”. O sigui que ara toca sessió de psicoanàlisi per a radiodifusors… (to be continued)