Des que l’any 1996 va convertir-se en la primera ràdio convencional de l’estat que emetia en directe a través d’Internet, Catalunya Ràdio ha sigut una de les emissores pioneres a la xarxa. Ara el grup Catalunya Ràdio presenta una àmplia oferta online (que inclou sis canals musicals especialitzats exclusius per a la xarxa) i lidera l’ús del podcàsting entre les cadenes generalistes. Paral·lelament, els seus programes i professionals s’incorporen a nous espais del web social, com ara les xarxes socials. Mentre que el DAB continua estancat, una altra ràdio digital evoluciona i funciona bé: la ràdio per Internet, amb totes les seves variables.

Probablement ja seria hora d’anar deixant l’etiqueta 2.0, que, des d’una mirada tècnica, es refereix bàsicament a serveis basats en bases de dades que permeten una interacció i participació dels usuaris, els quals poden modificar les dades i la manera de presentar-les. Però el fet és la dimensió social d’aquests serveis, l’ecosistema de relacions, continguts i comunitats. D’aquí l’expressió de web social. I la ràdio no n’és aliena, perquè no pot ser-n’hi, aliena. Els mitjans de comunicació tenen molta feina pendent encara per entendre la dinàmica del web social i fer-ne un ús adient. Hi ha molts estudis i articles que així ho corroboren. Però en aquesta entrada vull centrar-me en un cas concret, d’èxit: el programa L’ofici de viure de Catalunya Ràdio.

L’ofici de viure és un programa sobre psicologia i creixement personal. Amb la col·laboració de més de mig centenar d’especialistes, pretén oferir informació i idees per viure millor el dia a dia, per al benestar emocional, a partir, però, del rigor periodístic i la professionalitat dels convidats. És una de les apostes singulars i d’èxit dels darrers anys a Catalunya Ràdio, en un context en que l’emissora pública ha anat en retrocés. Quan va debutar en antena, el 2007, era una aposta estratègica arriscada. El seu horari, de 20.00 a 21.00h, suposava trencar amb un esquema fix basat en la suma d’un informatiu a les set de la tarda i un esportiu a les vuit. Va sortir bé. Des de la temporada passada s’emet dissabte i diumenge, a la una del migdia, i en aquests anys s’ha consolidat com un referent en el seu àmbit.

Des d’un punt de vista radiofònic, L’ofici de viure destaca per dos fets. D’una banda, el seu lideratge en l’escolta sota demanda. El programa té una audiència en antena que es mou entre els 30.000 i els 40.000 oients. Però és l’espai de tot el grup Catalunya Ràdio més demanat a Internet: unes 400.000 peticions al mes (entre audicions de ràdio a la carta i podcasts servits). Pels responsables de l’emissora, aquestes xifres posen de manifest la fidelització de l’audiència.

D’altra banda, L’ofici de viure ha aconseguit també un altre èxit, de caire qualitatiu: que l’audiència vagi més enllà i esdevingui una comunitat. Això es tradueix en l’associació Amics de L’ofici de viure, creada a partir del programa per iniciativa exclusiva dels oients. Es defineixen com una associació sense ànim de lucre, formada per oients de l’espai que presenta Gaspar Hernández, i que té per objectiu difondre recursos i tècniques que permeten augmentar el benestar de les persones forma holística. I ho fan a través de trobades, cursos, club de lectura, tallers, excursions…

En relació al web social, l’interès d’aquest cas rau en el fet que Facebook ha sigut un factor clau per a l’evolució d’aquesta audiència fins a fer un pas més enllà del programa de ràdio, però a partir d’ell. De fet, la pàgina de L’ofici de viure a Facebook és ara mateix el canal fonamental per a la participació dels oients. Cada setmana, l’equip de l’espai radiofònic obre el debat amb dues preguntes relacionades amb els continguts dels següents programes, i hi va afegit una desena de comentaris al llarg de la setmana. Els usuaris hi participen amb els seves respostes, però també amb suggeriments de possibles continguts o informació sobre activitats externes. Aquest intercanvi té continuïtat en la pàgina de l’associació a la mateixa xarxa social. L’ofici de viure, a més, compta amb un blog, un perfil a Twitter (bàsicament, informatiu), i un canal a Spotify.

En definitiva, ens trobem davant d’un cas radiofònic interessant. No estem parlant d’un programa majoritari, com podria ser El matí de Catalunya Ràdio o El món a RAC1, per exemple. Tot el contrari. Però precisament per això és considerat un cas d’èxit. El lideratge en l’àudio sota demanda i l’actitud proactiva de l’audiència, que va més enllà de l’espai radiofònic a partir del rol de catalitzador del programa, són dues tendències que cal tenir en compte de cara  a l’evolució del mitjà ràdio. Al cap i a la fi, com la resta de mitjans tradicionals, la ràdio també intenta intuir per on passa el seu futur. Però d’això ja en parlarem un altre dia.

Foto: Ian Hayhurst

Hi ha rituals que ens ajuden a situar-nos en la quotidianitat, que ens donen pautes pel dia a dia. És el cas,  per exemple, de l’estrena d’una nova temporada radiofònica. La 2009-2010 comença aquest dilluns amb força novetats,  algunes incògnites i molt d’interès.

Els principals canvis els ofereix la programació de Catalunya Ràdio, que ha renovat bona part de la graella de dilluns a divendres (pdf, 1,4 mb) amb l’objectiu de frenar la davallada d’audiència que la temporada passada li va suposar la pèrdua del lideratge, segons l’EGM. Una tendència que va començar en l’era Minobis i que va continuar durant la gestió de Sarsanedas. Veurem com se’n surt ara Ramon Mateu, en la seva primera estrena de temporada com a director. D’entre tots els canvis de la grella, probablement el més destacat és el de Manel Fuentes al capdavant de “El Matí de Catalunya Ràdio”. Donada la seva trajectòria de ràdio i televisió, i el tipus de productes que ha fet, és una incògnita com respondrà en aquest nou rol. Fuentes és periodista i crec que té potencial per sortir-se’n, però haurà de posar-hi esforç i molta dedicació. A més, comptarà amb un bon equip de professionals de la casa, amb la coordinació de Jofre Llombart, i Marta Romagosa, com a segona veu, entre d’altres.

De la resta de novetats de Catalunya Ràdio, tinc molta curiositat pel programa de Pere Mas (“Tot és molt confús”), que defineix com a “radioshow d’entreteniment”. M’agrada el seu estil, i confio que farà un producte interessant i atractiu (amb la coordinació de l’amic Pipo Serrano). A la tarda, opten per Sílvia Cóppulo, amb “El secret”, en el seu retorn a la que va ser casa seva. Això és un canvi rotund en relació a les anteriors propostes d’aquesta franja, amb gent jove i menys experiència. Ara, en canvi, hi trobem una veu coneguda, que té molta ràdio a les espatlles, i que coneix el mitjà. Segurament farà un bon producte, però no sé si a aquestes alçades té tirada entre l’audiència… I dues novetats més, en l’àmbit esportiu: un informatiu a les vuit del vespre (per competir amb “El primer toc”, de RAC1) i en Pere Escobar al capdavant del magazín esportiu de la nit. Escobar és un animal comunicatiu, però a RAC1, el “Tu diràs” està molt consolidat, i no serà fàcil treure-li oients (perquè, a més, començarà abans). Molts canvis, doncs, per tornar a un esquema de programació més clàssic, i que segons Ramon Mateu, té l’objectiu de fer que Catalunya Ràdio torni a ser competitiva. Una oferta que sobre el paper, té força. I una graella en la qual ja no té cabuda Xavier Solà. De  petit, a casa, vaig esmorzar moltes vegades escoltant “El Suplement”… En Solà era dels últims clàssics que quedaven a Catalunya Ràdio, i ara ha hagut de dir adéu, amb discreció.

Mentrestant, a l’altra banda de la Diagonal (m’agrada aquesta expressió, d’arrels futbolístiques…), RAC1 afronta per primera vegada l’inici de la temporada amb la pressió dels campions. De la seva graella, en destaca sens dubte l’absència del “Minoria absoluta”. Un altre clàssic (més jove, això sí) que desapareix de l’oferta radiofònica en català. Quan es toquen tantes tecles, com feien Toni Soler i companyia, arriba un moment en què no es pot estar per tot, a totes. I el relleu em sembla interessant. D’una banda cal dir que continua l’equip de “La segona hora”, amb, entre altres, Quim Morales, Jaïr Domínguez i Xavier Pérez Esquerdo, amics i ex-companys d’aventures a Ona Catalana. Un programa que, per mi, ja era més atractiu que el Minoria, i que ara estic segur que continuarà creixent. I de l’altra, perquè l’humor manté el seu espai, de dotze a una, amb  “La competència”, d’Òscar Dalmau i Òscar Andreu, durant molts anys membres de l’equip d’en Manel Fuentes als “Problemes domèstics”, després amb secció al “Minoria”).

Comença, doncs, una temporada radiofònica que pot ser apassionant. Donem-li una oportunitat, sense prejudicis. En aquest país d’etiquetes, de blanc o negre, hi ha una oferta de ràdio prou diversa i interessant com per no ancorar-se d’entrada en un únic punt del dial.

Foto: Comunicació21

Fa setmanes que s’estava coent el canvi, però tot té el seu tempo. Oleguer Sarsanedas ha estat cessat com a director de Catalunya Ràdio, i el substitueix Ramon Mateu. Un relleu proposat per la directora general de la “Corpo” (la CCMA) i aprovada per unanimitat pel consell de govern de l’ens.

Era evident que alguna cosa s’havia de fer. Catalunya Ràdio va agafar el camí de la davallada en temps de Montserrat Minobis, i durant la direcció de Sarsanedes s’hi ha continuat precipitant. Era qüestió de temps que arribés a la temuda pèrdua del lideratge, i aquest punt d’inflexió va arribar amb el darrer EGM, quan RAC1 va assolir el primer lloc, un fet històric a la ràdio del país. I agradi més o menys, l’EGM és ara per ara el que condiciona les decisions dels mitjans i dels anunciants, per molt que el Baròmetre de la comunicació i la cultura digui que Catalunya Ràdio encara es manté al capdavant del sector.

Sarsanedas no se n’ha sortit. Les conseqüències negatives de les decisions preses pel seu equip directiu eren un llast massa gran. Vaig parlar amb ell del present i futur de la ràdio en l’episodi número 6 del podcast de Connectant. I va ser molt interessant. Però parlar del mijtà és una cosa, i gestionar i pilotar una nau com el grup d’emisssores de Catalunya Ràdio, una altra de ben diferent.

Ara cladrà veure quins canvis implica el relleu a la direcció. Però a aquestes alçades de la temporada, moltes decisions ja haurien d’estar preses. De cara a l’estiu, evidentment, però també per a al temporada següent. I em sembla que hi ha massa rumors, poca o gens autocrítica, i molta indecisió.

q52vkmxrnc

Tot un planter de podcàsters, i qui sap si de futurs professionals de la ràdio. Com a mínim, molts nens i joves que han pogut experimentar amb la comunicació sonora. Aquest és el resultat de “Sentits en 2 minuts“, el concurs de podcasts organitzat pel programa “L’altra ràdio a l’escola” de Ràdio 4, amb la col·laboració del Departament d’Educació i de Podcatalà. Una iniciativa que ha tingut èxit, però poc ressò. Hi han participtat alumnes d’una trentena de centres escolars del país, amb 127 podcasts. Els episodis havien de ser de dos minuts i el tema, relacionat amb els sentits. Aquí hi ha la llista dels guanyadors i aquí es poden escoltar tots els podcasts presentats a concurs. A banda dels guardonats en cada categoria, cal destacar les mencions especials, com ara els podcasts en què alumnes immigrants expliquen en català les seves primeres experiències a Catalunya.

Sí, aquest 22 d’abril de 2009 passarà a la història de la ràdio del nostre país. I ho farà com el dia que RAC1 va ser líder d’àudiència per primera vegada. El dia que Catalunya Ràdio va perdre el lideratge després de 15 anys al capdavant.

Segons la primera onada de l’EGM d’aquest any, l’emissora del grup Godó és la ràdio més escoltada a Catalunya, amb 469.000 oients i un 28% de share. Catalunya Ràdio té 454.000 oients i la SER, 452.000. A més, destaca el fet que els programes de RAC1 són líders des de les set del matí fins a les vuit del vespre. La pèrdua d’audiència que arrossegava Catalunya Ràdio feia preveure aquest desenllaç i només era qüestió de temps que arribés el moment del canvi de líder. En canvi, la tendència a l’alça de RAC1 era espectacular. Però la hipòtesi era que finalment la SER avançaria l’emissora pública. Però no. Tot i que fa molts anys que el grup PRISA va al darrera del lideratge de la ràdio a Catalunya, i malgrat que per aconseguir-ho ha dut a terme tot tipus d’operacions, com ara fer-se amb les freqüències d’Ona Catalana, no se n’han sortit.

L’èxit de RAC1 és contundent. Un resultat que, en bona part, es deu a la feina de professionals que van créixer professionalment a Catalunya Ràdio i que van acabar marxant (o els van acabar empenyent). Un model definit i clar. I car, segur. Però amb el suport d’un grup mediàtic al darrera que és una altra de les claus del seu èxit. Mentrestant, Catalunya Ràdio dóna tombs i no troba la fòrmula. Ja sigui per un cúmul de decisions errònies, ja sigui per qüestions de “crostes”, que no ho sé. El cas és que la “ràdio nacional de Catalunya” no pot permetre’s que la dinàmica es perpetuï (o potser sí, segons qui ho pensi). Canvis a la graella, com a mínim. Fins i tot, canvis en la direcció. Si no reaccionen, en el proper EGM ni podran parlar d’”empat tècnic“.

Podem quedar-nos amb la visió que la ràdio en català té bona salut, en general. Però de la mateixa manera que el triomf d’un projecte privat de ràdio en català és una excel·lent notícia, també lamento la deriva de Catalunya Ràdio, que durant molts anys ha sigut el meu referent radiofònic. I ens cal una ràdio nacional forta.

Catalunya Ràdio convoca el seu primer concurs de podcasts: “Què m’expliques?”. Em sembla una bona notícia, per a la ràdio i per al podcàsting. De fet, aquesta iniciativa té a veure precisament amb la relació entre aquests dos móns, un vincle al qual dedico un capítol de la meva tesi doctoral, “La voz de la Web 2.0″.

La ràdio no és aliena a la situació de crisi que afecta als mitjans de comunicació tradicionals. I en el seu cas particular, un dels reptes més importants que ha d’afrontar és el progressiu envelliment de l’audiència, especialment en el cas de la ràdio generalista. Un camí per fer-ho és la recerca de nous talents. Durant el treball de camp per a la tesi, vaig parlar-ne amb diferents professionals. En el cas de Catalunya Ràdio, en són conscients, d’aquests reptes, i busquen maneres de respondre-hi. El concurs de podcasts n’és un exemple, un intent de descobrir noves veus, i no em refereixo només a la producció física del so que anomem veu, sinó a noves maneres de fer i de dir.

Per al podcàsting també pot ser positiu. Si més no, confio que sigui un estímul per a l’aparició de més podcàsters catalans i en català, perquè som quatre gats. Em pregunto sovint per què hi ha tants pocs podcàsters en català, i no tinc una resposta. Em sobta especialment en un país com el nostre, amb una llarga i exel·lent tradició radiofònica (que al cap i a la fi comparteix llenguatge amb el podcàsting).

Aquest no és el primer concurs de podcasts a casa nostra. N’hi ha hagut d’altres, com el de podcasts poeticoartístics o el de “Sentits en 2 minuts”. Però espero que com a ràdio nacional que és, Catalunya Ràdio doni un impuls al podcàsting en català amb aquesta iniciativa. Ara bé, caldrà que en facin una bona difusió, que trascendeixi el seu espai i vagi més enllà dels visitants del seu web o dels oients dels seus programes. Jo hi poso el meu granet de sorra amb aquesta entrada al blog.

Mentrestant, rumio a quins alumnes engresco perquè s’hi posin… Hi ha talent, a les aules; però sovint necessita una empenta. Som-hi, doncs!

La primera perla que us vull recomanar és “Clàssica 2.0“. Com avança el títol, és una secció que combina la música clàssica amb el web 2.0. La fa en Miquel Jarque, amic i ex-company a l’aventura d’Ona Catalana, ja fa uns anys. En Miquel té un paladar fi per a la música i alhora és un apassionat dels widgets i la tecnologia. Ho podeu comprovar a “iCATitzat“, el blog de ciència i tecnologia d’iCat.fm, i també a la secció que amb aquest mateix nom fa al “Cabaret elèctric” que Txell Bonet condueix cada vespre a iCat fm. L’objectiu d’aquesta secció és clar:

La música clàssica no només se sent als auditoris. A internet hi ha tot un món per descobrir: fòrums, blogs, àudios, vídeos. A “Clàssica 2.0″ en Miquel Jarque ens acosta les novetats i les aplicacions més pràctiques per treure el màxim rendiment a la xarxa.

He descobert “Clàssica 2.0″ ja ben entrada la temporada radiofònica, però ara mateix és un dels espais que més escolto al meu iPod (en format podcast, és clar). M’ha permès descobrir tot un món de continguts musicals a la xarxa: vídeos, pàgines temàtiques, webs de grans orquestres o dels escenaris operístics de referència, espais dedicats als genis i les dives de l’òpera, cursos de música online, blogs especialitzats… En fi, el llistat no s’acaba (només cal una capbussada al web de la secció, per comprovar-ho). Un espai que forma part de “Blog de nit“, el protagonista dels vespres a Catalunya Música, sota la coordinació de Pere Andreu Jariod, i que és un programa que té molt en compte la xarxa: blog, wiki i grup al Facebook.

Catalunya Ràdio ha emès els reportatges aquesta setmana, però es poden recuperar com a podcasts (exemple de les possibilitats que el podcàsting ofereix a la ràdio). Val la pena fer-ho, són molt interessants. De fet, en la mateixa línia dels reportatges que Vilà acostuma a fer com a corresponsal, que em semblen un bon exemple del rol del cronista radiofònic: ser els ulls de l’audiència al lloc dels fets. I habitualment ho fa amb un estil directe, proper, clar. M’agrada com a corresponsal, i m’agradava la seva col·laboració amb Antoni Bassas en la seva darrera temporada, en què aportava la seva visió de la societat nord-americana. Encara ho podeu trobar a l’arxiu de programes de la ràdio nacional de Catalunya (una mirada, per cert, que Jordi Basté ha introduït aquesta temporada a “El Món a RAC1″, amb la secció “L’amic americà“, amb el catedràtic Fernando Rodríguez-Valls des de Los Angeles). La informació, com en aquest cas, continua sent un dels puntals de Catalunya Ràdio.

“aquesta és una oportunitat que sol donar-se a l’inici d’una carrera però, en el meu cas, era un desig professional que havia anat ajornant molt temps. És una bona manera de fer periodisme”.

M’agrada que sigui Antoni Bassas l’encarregat de fer-nos arribar l’actualitat dels Estats Units. A la seva darrera temporada a El Matí ja va mostrar el seu interès per acostar-nos la realitat nord-americana amb la secció Vilà people, amb el corresponsal de Catalunya Ràdio, Xavier Vilà. Ara serà ell qui ho viurà en primera persona. Espero la primera crònica.