Un mur de paper que cau, a Berlín, per recordar la caiguda, fa 20 anys, del Mur que durant gairebé tres dècades va dividir la ciutat i va separar els berlinesos. Una paret construïda a base de fitxes de dòmino gegants, com a metàfora d’aquella barrera que va ser símbol de la guerra freda i de la divisió d’Europa al llarg de la segona meitat del segle XX.

L’enderrocament del Mur el 1989 i la caiguda de la Unió Soviètica, dos anys després, es convertiren en els punts d’inflexió per passar del segle XX, tal com el coneixíem, cap a un nou món amb un dibuix de l’escenari internacional molt diferent. Per això ho commemorem, per la transcendència d’aquell 9 de novembre. Em pregunto, però, si l’any que ve també hi haurà celebracions per commemorar la reunificació d’Alemanya, perquè malgrat la desaparició de l’obstacle físic encara sobreviuen altres murs, mentals i reals. I ara que és moment de record i de celebració, cal tenir present les persones.

Aquella fita històrica va ser el resultat de diversos factors, però especialment va ser la conseqüència de la suma de milers de revolucions personals. Històries individuals que van ajudar a canviar la història.  Aquest, si més no, és el meu record. Aquell 1989, tenia 16 anys. Sempre m’havia interessat conèixer i saber sobre països, capitals, noms, realitats llunyanes. I l’exemple del pare, assegut a la cadira de sempre, llegint el diari i explicant-me què passava al món, era un al·licient i qui sap si llavor de vocació periodística. El cas és que d’aquell dia en recordo escenes, moments, al menjador de casa, veient a la tele aquella gentada enfilada damunt el mur, arrancant-ne parets, traient pedres amb totes les seves forces. Eren les imatges duna explosió caòtica i emocional (amb tos els matisos que el tarannà germànic pugui implicar per això de les emocions), els fotogrames d’un triomf de la gent.

[Foto: GothPhil, sota llicència Creative Commons]

Catalunya Ràdio ha emès els reportatges aquesta setmana, però es poden recuperar com a podcasts (exemple de les possibilitats que el podcàsting ofereix a la ràdio). Val la pena fer-ho, són molt interessants. De fet, en la mateixa línia dels reportatges que Vilà acostuma a fer com a corresponsal, que em semblen un bon exemple del rol del cronista radiofònic: ser els ulls de l’audiència al lloc dels fets. I habitualment ho fa amb un estil directe, proper, clar. M’agrada com a corresponsal, i m’agradava la seva col·laboració amb Antoni Bassas en la seva darrera temporada, en què aportava la seva visió de la societat nord-americana. Encara ho podeu trobar a l’arxiu de programes de la ràdio nacional de Catalunya (una mirada, per cert, que Jordi Basté ha introduït aquesta temporada a “El Món a RAC1″, amb la secció “L’amic americà“, amb el catedràtic Fernando Rodríguez-Valls des de Los Angeles). La informació, com en aquest cas, continua sent un dels puntals de Catalunya Ràdio.

“aquesta és una oportunitat que sol donar-se a l’inici d’una carrera però, en el meu cas, era un desig professional que havia anat ajornant molt temps. És una bona manera de fer periodisme”.

M’agrada que sigui Antoni Bassas l’encarregat de fer-nos arribar l’actualitat dels Estats Units. A la seva darrera temporada a El Matí ja va mostrar el seu interès per acostar-nos la realitat nord-americana amb la secció Vilà people, amb el corresponsal de Catalunya Ràdio, Xavier Vilà. Ara serà ell qui ho viurà en primera persona. Espero la primera crònica.

Aquest espai evoluciona i deixa enrera la fòrmula mixta de la temporada passada: era una mena de Minoria però sense ser el Minoria; ara només en conserva el nom (a efectes de l’EGM) i guanya en personalitat pròpia. Fet, a més, per bona part del que va ser “El rosari de l’aurora” a Ona Catalana: me n’alegro

Poques novetats, doncs, però amb detalls interessants. RAC1 ha trobat el seu lloc, amb un estil que ha sabut estabilitzar i consolidar. Un model, a més, que ha evolucionat però sense perdre el seu caràcter: va néixer com la ràdio de l’entreteniment, però cada vegada ha anat donant més pes a la informació. Crec, doncs, que el seu èxit rau en la manera com ha sabut connectar amb una determinada franja d’audiència.

Com diu en Jordi Basté en aquesta entrevista (pdf), entrem en la temporada “post-Bassas”, i això la fa especialment interessant. Divendres coneixerem la nova oferta de Catalunya Ràdio.

(Pert cert, que de l’entrevista amb en Basté, em sobta el to contundent amb què aposta pels filtres als blogs. Suposo que es refereix als comentaris als blogs o notícies dels mitjans, com ara “El blog del Món” o l’”Off the RAC“, i no al blog com a eina d’expressió…)

Quan el director del Singular, Toni Aira, va proposar-me formar part d’aquesta aventura, em va fer il·lusió. El vaig conèixer fa uns anys, amb motiu del seu pas per Ona Catalana, i des de llavors haviem perdut el contacte. Malgrat tot, l’havia anat seguint en diversos mitjans i a la seva activitat acadèmica a Blanquerna. Ara, gràcies a la Xarxa i a l’activitat catosfèrica, ens hem retrobat. Estic content de participar a ElSingularDigital.cat. Iniciatives com aquesta són necessàries si entre tots encara volem anar construint l’espai català de comunicació.

Mientras vivimos. Aquest és el títol del projecte d’Àlex Rovira i Santiago Tabernero per a TVE. Serà un programa dedicat a qüestions relacionades amb la salut emocional, segons ha explicat el guionista i director Tabernero, segons el qual serà un programa “diferent” i “de qualitat“.

Em sembla una excel·lent notícia, perquè considero Àlex Rovira un referent. Escriptor, conferenciant i professor (a ESADE) de prestigi (cv), és l’autor de La bona sort, El laberint de la felicitat i Paraules que curen, entre altres obres sobre creixement personal. Col·laobrador de diferents mitjans, cada divendres el podem escoltar al seu espai Quadern de notes, dins el programa de Catalunya Ràdio L’ofici de viure, que dirigeix i presenta en Gaspar Hernández (un dels espais radiofònics més interessants que podem escoltar avui i un fix al meu iPod).

Llegir Àlex Rovira i escoltar-lo és un plaer i una invitació constant a la reflexió, a la il·lusió, a la recerca dins d’un mateix. Mientras vivimos començarà a La 2. Tant de bo pugui fer el salt a la primera de TVE i arribi a més gent. Com les frases que transiten pel seu darrer llibre, Paraules que curen, les seves són paraules necessàries.

En el cas de la ràdio, celebro que el projecte que l’Oleguer Sarsanedas i el seu equip pugui tenir continuïtat. Ell em sembla un intel·lectual al capdavant de la ràdio nacional de Catalunya i una persona que té el mitjà al cap. Tinc una conversa amb Sarsanedas gravada de fa un parell de mesos, per a la tesi. Ara que sé que té continuïtat, la publicaré el podcast, perquè pugueu escoltar la seva visió de present i futur.

* Alguns articles o entrades interessants sobre aquest tema:

• Saül Gordillo: Mònica Terribas directora de TV3, una gran notícia
• Trina Milán (Platxèria): Mònica Terribas, directora de TV3
• Desclot (AVUI): Pòquer d’asos
• Editorial de El Periódico: Nou aire per a TV3 i Catalunya Ràdio
• Mail obert de Vicent Partal (Vilaweb): Mònica Terribas

Fa uns dies, amb motiu de l’Atlètic de Madrid-Barça de lliga, Puyal va regalar a l’audiència uns d’aquells moments radiofònics que van directament a la meva fonoteca particular: un relat del seu viatge en TGV, amb candidat presidencial inclòs (podeu buscar-lo a la web de les seves transmissions). Vicent Partal Va parlar-ne al seu bloc (“Quan Puyal fa de Pla“) i ara, l’AVUI ens dóna l’oportunitat de llegir la transcripció del fragment (pp. 38 i 39, en pdf).

Llegeixo el text i m’imagino en Puyal parlant, però no és el mateix. Em falten els sons, els matisos, les inflexions, la prosòdia… Ara bé, la lectura també és enriquidora i ens ofereix moltes possibilitats: aturar-nos en la riquesa del vocabulari, rumiar l’elecció de les paraules, disfrutar amb la descripció de l’escenari, visualitzar els personatges… M’ha sorprès trobar-ho al diari. Tant de bo que no sigui només un episodi puntual i podem tornar a llegir Joaquim M. Puyal. L’espai català de comunicació no va precisament sobrat de figures del seu nivell.