Acabo d’enllestir un capítol de la tesi dedicat al podcàsting independent. Aquest és el concepte que faig servir per referir-me als podcasts que no tenen vinculació amb els mitjans de comunicació tradicionals. Hi ha qui en diu podcasts amateurs o no professionals, però no m’agrada aquesta expressió: em sembla pejorativa; potser sense voler-ho, però denota un nivell inferior davant la “professionalitat” dels podcasts dels mitjans.
Doncs això que dic: els podcàsters independents. Un dels punts que m’ha resultat més interessant de treballar és el de les motivacions d’aquestes persones. Per què un podcàster fa un podcast?
Tinc la perspectiva de 25 podcàsters que han respost a les meves preguntes. I el resultat, si l’agrupo per idees més o menys estandaritzables, podria ser aquest:
- Un 36% dels enquestats apunten a la necessitat d’expressar-se, de comunicar unes idees, uns continguts.
- Un 24%, perquè s’ho passen bé i per la llibertat que els dóna aquesta eina.
- Un altre 24%, perquè consideren necessari que hi hagi canals alternatius d’informació, en contraposició als mitjans de comunicació tradicionals.
- I un 16%, perquè volen fer alguna cosa creativa.
Hi ha diversitat de perspectives, i sovint les motivacions són diverses i es barregen. Però en definitiva, de fons hi ha la necessitat de tenir una eina per adreçar-se lliurement al món. És l’ànsia de comunicació que l’home ha tingut des de sempre. I la que van tenir els pioners de la radiodifusió.
Em sobta, però, que he trobat poques referències a la comunicació sonora com a tret distintiu d’aquesta eina. El so dóna per a molt, però potser no en som conscients…
en 
Això de l’àudio, del so, jo no ho veig tant important. Per escriure pots agafar un llapis, un boli i fins i tot una estilogràfica. Per comunicar-te a la xarxa hi ha els podcasts, els blocs i altres eines com xarxes socials de diverses menes i potser coses que no em venen al cap o jo no faig servir.
En el meu cas vaig triar l’àudio per les circumstàncies d’aquell moment, però ara, sense escriure al bloc i posar videos de youtube i altres coses em sentiria limitat.
Vaja, que es tracta de la comunicació… i cadascú tria les eines: una dues, moltes… suposo que depèn de què es vol comunicar.
26/08/2008 @ 17:04
Estic d’acord amb tu Momo en la idea que el principi bàsic és comunicar-se, expressar-se, i a partir d’aqui cadascú tria les eines que li semblen més adients. Però en el cas del podcàsting, no sé, crec que es podria experimentar més. Entre els podcàsters independents s’acostuma a rebutjar qualsevol comparació amb la ràdio, però el cas és que en general (i sóc conscient que generalitzar, en aquest cas, és un error; ho faig només en el comentari), molts podcàsters imiten a la ràdio, potser fins i tot inconscientment, però segueixen els mateixos esquemes i estructures.
Fem un paral·lelisme amb els blogs. Fixa’t que amb el pas del temps, els diaris digitals han acabat introduïnt-los o bé adaptant algunes de les seves característiques. Deu voler dir alguna cosa… En canvi, quin és el punt fort del podcàsting? Què han aportat de nou a la comunicació? Són preguntes que em faig i que a la tesi abordo, però encara no tinc les conclusions…
26/08/2008 @ 22:00
El paral·lelisme que fas pels diaris digitals i blocs, també podria valdre per les ràdios i podcasts. Vull dir les ràdios clàssiques adopten els format mp3 + RSS i aprenen a difondre els seus continguts més enllà de les limitacions que imposa la tecnologia radial, que desconec. El cas es que una ràdio de barri, con ara Contrabanda de Barcelona, pot arribar a qualsevol lloc del mon gràcies a la tecnologia podcast.
I ha algun cas invers: Tango City Tour és un podcast argentí que ja te més de 3 anys. Ara el podcast és distribuit per unes 60 o 70 emissores argentines i d’arreu del mon. Fins el punt que molts oients radiofònics no tenen clar què vol dir això de podcast… perquè ells ho senten per la ràdio (per exemple cada dissabte a les 11 del matí) i com que és un programa força ben fet, doncs no se’n adonen de quin és l’origen.
Tot això és important, però crec que també ho és el que el podcasting sigui un mitjà alternatiu d’informació i distribució de continguts. Un mitjà no sotmès a censures ni pressions econòmiques i que te les ‘sortides’ que abans hem descrit si el nivell és suficient.
No recordo si ho preguntaves a la teva enquesta, però potser caldria quantificar entre la gent que està subscrita a podcasts, quants son versions radiofòniques passades a podcast i quants són diguem-ne aficionats. Potser ens trobariem que l’audiència prefereix la ràdio-a-la-carta que el ‘verdader’ podcasting… no ho sé.
Suposo, per acabar, que si alguns podcasters volen imitar a la radio convencional i donar-li un aire més professional al seu podcasts és perquè pensen que això els donarà més audiència o els proporcionarà alguns tipus d’èxit.
La llàstima, al meu entendre, és el que passa a molts podcast, sobre tot mexicans però també altres que no ho són, i es l’increment de efectes especials, cortinetes i tota mena de filigranes.
Confonen tècnica amb professionalitat, quan en realitat lo que tothom hauria de buscar (i el podcaster més ja que te llibertat per fer-ho) és la qualitat i veracitat dels continguts, siguin aquests del tipus que siguin i facin servir el canal que sigui per arribar a l’oient.
27/08/2008 @ 1:54
La ràdio adopta la tecnologia podcast, sí, però fa servir el podcàsting per oferir continguts nous, diferents als que presenta via ones? El fa servir per renovar llenguatges i formats, per experimentar? És aquí on anava la meva comparació. No em sembla suficient que la ràdio es limiti a l’RSS. No he escoltat els casos que esmentes, no en puc opinar. Però en general, penso que la ràdio, i em refereixo sobretot a les gran cadenes, haurien de ser més valentes per provar coses noves, i el podcàsting podria ser una bona eina.
Pel que fa als podcàsters independents… En general, hi detecto dues tendències: o bé s’imita a la ràdio, sense voler acceptar que la ràdio és un referent, o bé es fa un podcast simple (i no ho dic en sentit pejoratiu, sinó descriptiu) en què prima el contingut. Ja em sembla bé, però potser hi hauria espai per a podcast totalment experimentals, des del punt de vista sonor. Una mena de podcasts sono-artístics o una cosa per l’estil. Qui sap.
27/08/2008 @ 11:48