Escoltar Joaquim M. Puyal és un plaer. D’entrada, per la seva gran capacitat comunicativa, pel seu domini de l’expressió oral i del català. Però també perquè les seves cròniques transcendeixen el terreny esportiu i s’endinsen en el relat social i cultural.
Fa uns dies, amb motiu de l’Atlètic de Madrid-Barça de lliga, Puyal va regalar a l’audiència uns d’aquells moments radiofònics que van directament a la meva fonoteca particular: un relat del seu viatge en TGV, amb candidat presidencial inclòs (podeu buscar-lo a la web de les seves transmissions). Vicent Partal Va parlar-ne al seu bloc (“Quan Puyal fa de Pla“) i ara, l’AVUI ens dóna l’oportunitat de llegir la transcripció del fragment (pp. 38 i 39, en pdf).
Llegeixo el text i m’imagino en Puyal parlant, però no és el mateix. Em falten els sons, els matisos, les inflexions, la prosòdia… Ara bé, la lectura també és enriquidora i ens ofereix moltes possibilitats: aturar-nos en la riquesa del vocabulari, rumiar l’elecció de les paraules, disfrutar amb la descripció de l’escenari, visualitzar els personatges… M’ha sorprès trobar-ho al diari. Tant de bo que no sigui només un episodi puntual i podem tornar a llegir Joaquim M. Puyal. L’espai català de comunicació no va precisament sobrat de figures del seu nivell.
Dubto molt que hagi fet un guió per fer aixó, però sincerament es espectacular la manera de comunicar i expressar tota una experiència. Tot i que encara estic esperant saber qui és el candidat a la presidència… Perquè en cap moment ho diu..¿¿??
No, Àlex, no dic que tingués un guió. Suposo que va anar relatant allò que veia. El text de l’AVUI és una transcripció del relat oral, no a la inversa. El presidenciable és Rajoy. Fixa’t que parlen del dijous següent a Girona, i avui el candidat del PP és a la capital gironina. Que no reveli el nom em sembla un gest elegant, per part d’en Puyal. A més, importa el què més que no pas el qui. Si hagués revelat qui era, això hauria condicionat la recepció del missatge, del relat. Potser, fins i tot, hauria deixat en un segon terme (parlo de l’atenció de l’oient) alguns dels valors periodístics i literaris de la narració.
La veritat que ha estat un relat intrigant, correcte, ràpid, i senzill, amb l’alicient de saber qui era el candidat.
Jo també penso que aquest home és brutal. De fet vaig sentir aquesta transimssió de la que parleu a través del Problemes domèstics de catalunya ràdio, sembla que a ells també els va semblar curiós i divertit!
Els polítics han de vigilar molt què diuen i on ho fan…! Vigileu que els periodistes estan escampats pel món!
Jo, com a bona culé, diria que és un dels millors periodistes esportius de la història.
De fet, és el meu referent. Seria, per mi, un somni poder arribar, algun dia, a treballar al seu costat.
Però és el que dius Toni, a part de la seva cultura esportiva (futbolística sobretot), és un periodista de primera en totes les rames que li col·loquis al davant.
Quin pèriodista no voldria ser com ell?
Puyal dignifica el periodisme esportiu radiofònic. Com deia en l’entrada, m’agrada especialment perquè contextualitza més enllà del futbol.