Aquest és el títol d’un fantàstic vídeo de Michael Wesch, professor d’Antropologia Cultural a la Kansas State University. El joc que planteja en el títol és imaginatiu i significatiu alhora: la màquina som nosaltres / la màquina ens utilitza. En poc més de quatre minuts, resumeix de forma dinàmica l’evolució de text i web fins arribar a l’anomenada Web 2.0. Aquest és, precisament, el tema d’aquesta setmana a l’assignatura de Nous Formats Digitals. Us el deixo aquí mateix, val la pena dedicar-hi aquests minuts.
[youtube=http://www.youtube.com/watch?v=6gmP4nk0EOE]
Via: ganyet.com
en 
M’ha agradat molt aquest vídeo i la veritat, és molt interessant. Explica coses d’una manera diferent, original. Et parla de molts conceptes que, gràficament te’ls exemplifica. Està increíblement ben muntat, és molt bo! Esperem que algun dia nosaltres també poguem fer un vídeo així!
13/02/2007 @ 15:04
És un vídeo interessant per allò que diu i per com ho diu. O sigui, Laura, que cal treballar amb les eines tècniques per aprendre a crear un audiovisual formalment brillant. Però encara que siguem molt creatius en la forma i en la tècnica, cal que això sigui un instrument per aportar contingut que valgui la pena. Aquest és el vostre principal repte.
14/02/2007 @ 22:09
La idea de presentar al mercat d’Internet el web 2.0 em sembla una idea brillant i de gran utilització que tal i con dius tu, Toni, s’ha d’utilitzar amb el cap per tal de presentar un contingut audiovisual ric, original i interessant, feina que crec que no és fàcil. El tema de la forma bé després quan vesteixes aquest contingut audiovisual de la forma que vols, o sigui, personalitzada.
El web 2.0 triunfa i crec que ho seguirà fent per la facilitat d’eines i d’ús que presenta a tota classe de consumidor. N’hi haurà que la faran servir de forma sèria i d’altres que l’utilitzaran com un joc per la mera gràcia de poder crear una pàgina web, quelcom vist com impossible o molt difícil de fer fins ara amb el software 1.0, i donar-la a conèixer mundialment a la xarxa. Crearan material que no faran servir si més no com un capritx i oblidaran als dos dies d’haver-lo fet.
El que no sé segur, és fins a quin punt repercutirà aquesta eina en la feina que fins ara havíen realitzat els dissenyadors de pàgines webs. La web 2.0 presenta un nombre reduït de formats i de plantilles, però és evident que amb el temps, perquè acaba de néixer relativament fa poc, aquesta oferta de creació artística s’anirà fent gran, fins al punt potser d’entendre el concepte de “dissenyador de pàgines web” com la persona que no les dissenyarà sino com la persona que “dissenyarà plantilles i accessoris” que nosaltres farem servir per personalitzar les nostres pròpies webs de les quals nosaltres serem els propis creadors. Potser serà una bona convivència de treball tot plegat (dissenyador i consumidor).
Per últim m’agradaria comentar el fet que, tal i com passa en molts altres sectors en els que avança la tecnologia, a mesura que el temps avança, són més les facilitats que aquesta mateixa posa a disposició del consumidor i això pot ser bo però potser fins a un punt, perquè tantes facilitats acaben repercutin a un “atrofiament de cervell” en certa manera. Veig el naixement de la web 2.0 com un avantatge molt productiu i pràctic, del qual se’n pot treure rendiment però la vegada el veig com una eina de la qual ens n’aprofitem sense tenir un coneixement previ de disseny de webs. És per això que equiparo el concepte “web 2.0″ amb quan va aparèixer la “calculadora”,…màquines que pensen, relacionen conceptes de forma àgil, ràpida i eficaç i fan la feina pesada que hauria de fer el nostre cervell (front el codi HTML del 1.0 tan complicat i utilitzat per informàtics experts per al disseny de webs i el càlcul mental, respectivament). Sento com si el codi 2.0 només pogués ser usat per aquests experts que ja dominen el nivell 1.0 i per tant, mereixen passar “al segon nivell”.
(A la pràctica, jo no seré burru, com molts altres i m’aprofitaré d’aquests avantatges tecnològics, però igualment no puc deixar de plantejar-me la situació).
Per això formulo la pregunta següent: fins a quin punt utilitzem el nostre cervell fins esgotar-lo a les nostres màximes possibilitats i fins a quin punt el relaxem per tal que sigui la tecnologia la que faci la feina per nosaltres?? s’entén la pregunta??
16/02/2007 @ 21:21
Josep,
Repensa la pregunta, a veure si estàs convençut de com la formules. Ho dic perquè hi veig una excessiva preocupació per la tecnologia, en la línia de missatges apocalíptics que sovint apareixen del tipus “la culpa la té la televisio” o “és que el nen/a es passa el dia a l’ordinador” o “els robots ens acabaran dominant”
.
La tecnologia té un valor en sí mateixa, però la clau és l’ús que en fem. Tecnologia per a què? Aventatges i/o desaventatges, progrés o estancament, creativitat o atrofiament (paraula que veig que t’agrada)… La resposta la tenim nosaltres, no les màquines.
21/02/2007 @ 12:28
Buenas gente!
Gran video, resume en un momento la evolucion de “la maquina” refiriendose al ordenador y sus prestaciones. Desde el lapiz y el papel hasta la Web 2.0.
En cuanto al titulo trata de hacer reflexionar sobre si dominamos a la maquina o ella nos domina a nosotros, bien, creo que ninguna de las dos cosas, personas y ordenadores viven en una relacion de simbiosis desde hace ya algun tiempo y faltando alguna de las dos partes el sistema fallaría. De todos modos el hombre puede vivir sin ordenadores y de hecho ha vivido sin ellos durante millones de años, sin embargo actualmente no pueden existir ordenadores sin la presencia del hombre.
Venga deu!
12/03/2007 @ 20:13