Des que hem començat l’assignatura Nous Formats Digitals a la UIC, un dels interrogants que els alumnes plantegen sovint quan parlem de podcasting, blogs o qüestions similars és el que fa referència a la protecció dels drets de l’autor. Ja he comentat en alguna entrada anterior que entre bloggers i podcasters s’han anat estenent les Creative Commons. Val la pena, però, aturar-se un moment a estudiar amb cert detall aquests tipus de llicències. En aquest sentit, em sembla molt clarificador aquest article (pdf, 116 kb) de l’advocat Andy Ramos sobre l’adaptació de la música als reptes tecnològics. L’autor és un especialista en Dret, Internet i propietat intel.lectual, i en el seu blog/podcast Interiuris acostuma a oferir reflexions encertades sobre aquests temes. Per completar l’anàlisi de les llicències Creative Commons també poden ser útils els enllaços que ofereix l’entrada corresponent de la Viquipèdia.

El diari El Punt publica avui una notícia que reflecteix alguns dels aspectes que hem comentat aquests dies sobre la música i Internet. L’article repassa la situació del hip-hop a Catalunya, arran de la publicació del primer disc d’At Versaris. Però més enllà d’això, m’interessa l’últim paràgraf, en què el periodista musical Roger Palà esmenta alguns grups de l’escena underground catalana i en destaca la difusió de les llicències Creative Commons com a eina per a determinar l’ús que l’autor permet fer de la seva obra. Aquestes llicències tenen un ressó considerable entre bloggers, podcasters i gent del món de la música. El cas d’At Versaris també és interessant perquè han sabut utilitzar la plataforma Myspace per promocionar els seus temes. També m’ha semblat destacable l’anotació d’avi del cap de la discogràfica Picap, Joan-Carles Doval, al seu blog, on, tot i defensar l’edició de CDs, reconeix que s’han de posar les piles perquè tot allò que publiquen sigui accessible des de la Web.

Un exemple de les possibilitats que Internet ofereix als grups i artistes que no vulguin o no puguin entrar en els circuits de la indústria musical és el grup britànic Koopa. El formen dos germans, Ollie i Stuart Cooper, i Joe Murphy. Tenen entre 19 i 26 anys. Fan música punk i s’han situat a la dissetena posició del top40 del Regne Unit. La peculiaritat d’aquesta formació de Colchester és que només distribueix els seus temes a través d’Internet.

Via: El País

El programa Sputnik, del 33, va oferir dijous un interessant reportatge sobre la situació del món musical a casa nostra, especialment en la seva vessant industrial. El veurem dimarts a la sessió de Nous Formats Digitals. Tracta de la situació del mercat musical i de les dificultats i alternatives amb què es troben els grups que volen fer camí en el món de la música. El report contraposa la visió de dues generacions a l’entorn de diferents aspectes de la indústria de la música, com el management, la promoció, les sales, el productor o la discogràfica. I al llarg del programa sobrevola la idea que Internet s’ha convertit en la via que permet a molts grups i artistes fer unes primeres passes que són complicades dins dels circuits del mercat.

Fa uns dies vaig llegir a Vilaweb un parell de notícies que apuntaven escenaris de futur per a la indústria musical. D’una banda, l’acord entre l’associació Tercera Via i Edicions Singulars per distribuir música lliure. De l’altra, una informació que assenyalava les dues grans tendències del mercat musical a Internet, que podem resumir en l’elecció entre la distribució amb llicències de tipus copyleft (en el cas dels segells independents) o, per contra, amb tecnologies DRM, com és el cas de les grans discogràfiques. D’entrada, la primera opció sembla una aposta més coherent amb el present, on cada vegada hi ha més públic potencial que no compra, sinó que “es baixa” aquella música que li interessa. És clar que els grans grups tenen encara molt poder, però les discogràfiques independents suposen un 30% del mercat (segons els seus propis càlculs) i saben treure profit de la Web 2.0, perquè la veuen com una aliada i no com un perill per al seu negoci. És una contraposició de models que caldrà seguir amb atenció. Segur que donarà per a molt.