Connectant els punts (podcast) 02

Segon episodi del podcast. És una conversa amb en Josep Ganyet sobre la web 2.0. A la pàgina del podcast hi trobareu tota la informació d’aquest segon capítol, els enllaços esmentats i les referències musicals. Si ho preferiu, us podeu descarregar directament l’mp3 o escoltar-lo en el reproductor d’aquesta entrada. Que vagi de gust.

[audio http://www.tonisellas.com/podcast/media/2007-02-23_caboriesdigitals02.mp3]

La participació dels usuaris

La incoporació de continguts multimedia és una de les opcions de futur de les edicions digitals de la premsa tradicional. En aquest blog ja hem comentat en altres ocasions com els diaris estan adaptant el podcasting de forma intel.ligent, amb l’avantatge que supos el fet que són formats complementaris. Un altre aspecte cada vegada més important és la interactuació amb l’audiència i la seva participació en el mitjà. Aquests en són alguns exemples, de característiques ben diferents:

  • You Witness News. Servei creat pel portal de notícies Yahoo News i l’agència Reuters on els usuaris són els que ofereixen les seves fotos i vídeos sobre fets d’actualitat dels quals hagin estat testimonis.
  • El lector opina. Secció de LaVanguardia.es dedicada a la participació dels lectors, amb cartes, fotografies, enquestes, debats i etiquetes sobre les recerques fetes a la pàgina.
  • zuKZri-Periodismo Ciudadano. Espai d’ETB on els ciutadans poden enviar continguts, ja sigui text, vídeo o fotografia.
  • Tuclip.com. Portal on Antena 3 ofereix al públic la possibilitat d’enviar vídeos a programes concrets de la seva graella. La particularitat és que la cadena premia amb 100 euros els vídeos seleccionats i amb 600 euros el que sigui considerat el millor de la setmana.
  • Cámara abierta. La(2)Noticias inclou vídeos dels espectadors perquè puguin oferir, segons la cadena, “la seva visió de la realitat”.
  • enlaCe. Espai de la versió digital del diari basc El correo per a la participació dels lectors.

La llista podria ser més llarga, però només volia apuntar alguns exemples de la tendència dels mitjans a incorporar la participació de l’audiència. En tots els casos hi ha una feina de selecció per part dels responsables del mitjà, prèvia a la publicació d’aquests continguts. Però malgrat això, és un pas que genera interrogants sobre la qualitat de l’oferta, sobre el valor d’aquesta participació o sobre la tasca del periodista. En parlarem a classe i us explicaré els resultats els pròxims dies.

Sobre La Vanguardia digital

Seguint l’exemple dels grans diaris nord-americans, els rotatius de casa nostra comencen a plantejar-se la necessitat d’unificar les redaccions de l’edició en paper i la digital. Aquesta és la voluntat que expressa el director de La Vanguardia digital, Enric Sierra, en una entrevista que publica avui el portal Comunicació 21. Em sembla una conversa interessant sobretot perquè posa de manifest la realitat dels grans mitjans tradicionals i fins a quin punt els suposa un repte considerable adaptar-se al present d’Internet. Apunto, només, alguns flashos que em semblen destacables de les respostes d’Enric Sierra:

  • Els diaris generalistes estan redissenyant la seva versió digital per necessitat.
  • Ho fan per respondre a la tendència social, però també perquè veuen possible que la inversió publicitària a Internet augmenti considerablement els pròxims anys.
  • “És absurd que un diari com La Vanguardia, amb el seu potencial en la redacció, treballi dos cops”. És a dir, a la llarga caldrà unificar les dues redaccions.
  • “Els professionals col.laboren, tenen clar que el futur va per aquí”.
  • “Perfeccionarem el model mixt que ja existeix” (en relació a la convivència dels continguts de pagament amb altres de gratuïts”.
  • Amb redaccions unificades, es treballaria per torns, com en una ràdio.
  • “Hem afegit elements multimedia que s’incrementaran aquest mateix mes i hem augmentat els continguts propis i la interacció amb l’usuari” (sobre el procés de renovació de LaVanguardia.es).

Aquestes són algunes de les pautes de futur de la versió digital de La Vanguardia. Caldrà veure com van aplicant els canvis, però sembla que Sierra té les idees prou clares sobre com ha d’avançar un dels rotatius més veterans del país i amb una versió online que té pendent l’evolució cap a la Web 2.0.

Web 2.0?

Web 2.0 és ara mateix un dels termes més presents a la blocosfera, en particular, i a la Xarxa, en general. De fet, no només això, sinó que constantment ens arriben altres paraules que incorporen la mateixa etiqueta 2.0. Però de què estem parlant? El concepte té el seu origen en una tempesta d’idees entre la gent d’O’Reilly Media i MediaLive International per preparar una conferència, a mitjans de l’any 2004. La principal referència bibliogràfica és l’article de Tim O’Reilly titulat What is Web 2.0. Design Patterns and Business Models for the Next Generation of Software (el portal de la Societat de la Informació, de Telefónica, n’ofereix una versió en castellà). Des de la seva aparició, el terme s’ha anat popularitzant i ara mateix és omnipresent. Això no vol dir, no obstant, que no hi hagi veus crítiques o, com a mínim, escèptiques a l’entorn d’aquesta idea. Entre elles, em sembla interessant l’article de Carlos Scolari i Hugo Pardo Kuklinski, autors del blog Digitalismo i professors de la Facultat d’Empresa i Comunicació de la Universitat de Vic, on condueixen el Grup de Recerca d’Interaccions Digitals. Un text que convida a reflexionar sobre la facilitat amb què s’escampen nous termes relacionats amb Internet i que sovint serveixen per tornar a nomenar realitats ja conegudes.

The Machine is Us/ing Us

Aquest és el títol d’un fantàstic vídeo de Michael Wesch, professor d’Antropologia Cultural a la Kansas State University. El joc que planteja en el títol és imaginatiu i significatiu alhora: la màquina som nosaltres / la màquina ens utilitza. En poc més de quatre minuts, resumeix de forma dinàmica l’evolució de text i web fins arribar a l’anomenada Web 2.0. Aquest és, precisament, el tema d’aquesta setmana a l’assignatura de Nous Formats Digitals. Us el deixo aquí mateix, val la pena dedicar-hi aquests minuts.

[youtube=http://www.youtube.com/watch?v=6gmP4nk0EOE]

Via: ganyet.com

Llicències i drets

Des que hem començat l’assignatura Nous Formats Digitals a la UIC, un dels interrogants que els alumnes plantegen sovint quan parlem de podcasting, blogs o qüestions similars és el que fa referència a la protecció dels drets de l’autor. Ja he comentat en alguna entrada anterior que entre bloggers i podcasters s’han anat estenent les Creative Commons. Val la pena, però, aturar-se un moment a estudiar amb cert detall aquests tipus de llicències. En aquest sentit, em sembla molt clarificador aquest article (pdf, 116 kb) de l’advocat Andy Ramos sobre l’adaptació de la música als reptes tecnològics. L’autor és un especialista en Dret, Internet i propietat intel.lectual, i en el seu blog/podcast Interiuris acostuma a oferir reflexions encertades sobre aquests temes. Per completar l’anàlisi de les llicències Creative Commons també poden ser útils els enllaços que ofereix l’entrada corresponent de la Viquipèdia.

Música i Internet

El diari El Punt publica avui una notícia que reflecteix alguns dels aspectes que hem comentat aquests dies sobre la música i Internet. L’article repassa la situació del hip-hop a Catalunya, arran de la publicació del primer disc d’At Versaris. Però més enllà d’això, m’interessa l’últim paràgraf, en què el periodista musical Roger Palà esmenta alguns grups de l’escena underground catalana i en destaca la difusió de les llicències Creative Commons com a eina per a determinar l’ús que l’autor permet fer de la seva obra. Aquestes llicències tenen un ressó considerable entre bloggers, podcasters i gent del món de la música. El cas d’At Versaris també és interessant perquè han sabut utilitzar la plataforma Myspace per promocionar els seus temes. També m’ha semblat destacable l’anotació d’avi del cap de la discogràfica Picap, Joan-Carles Doval, al seu blog, on, tot i defensar l’edició de CDs, reconeix que s’han de posar les piles perquè tot allò que publiquen sigui accessible des de la Web.

Des d’Internet, al top40

Un exemple de les possibilitats que Internet ofereix als grups i artistes que no vulguin o no puguin entrar en els circuits de la indústria musical és el grup britànic Koopa. El formen dos germans, Ollie i Stuart Cooper, i Joe Murphy. Tenen entre 19 i 26 anys. Fan música punk i s’han situat a la dissetena posició del top40 del Regne Unit. La peculiaritat d’aquesta formació de Colchester és que només distribueix els seus temes a través d’Internet.

Via: El País

Alternatives a la indústria musical

El programa Sputnik, del 33, va oferir dijous un interessant reportatge sobre la situació del món musical a casa nostra, especialment en la seva vessant industrial. El veurem dimarts a la sessió de Nous Formats Digitals. Tracta de la situació del mercat musical i de les dificultats i alternatives amb què es troben els grups que volen fer camí en el món de la música. El report contraposa la visió de dues generacions a l’entorn de diferents aspectes de la indústria de la música, com el management, la promoció, les sales, el productor o la discogràfica. I al llarg del programa sobrevola la idea que Internet s’ha convertit en la via que permet a molts grups i artistes fer unes primeres passes que són complicades dins dels circuits del mercat.

Fa uns dies vaig llegir a Vilaweb un parell de notícies que apuntaven escenaris de futur per a la indústria musical. D’una banda, l’acord entre l’associació Tercera Via i Edicions Singulars per distribuir música lliure. De l’altra, una informació que assenyalava les dues grans tendències del mercat musical a Internet, que podem resumir en l’elecció entre la distribució amb llicències de tipus copyleft (en el cas dels segells independents) o, per contra, amb tecnologies DRM, com és el cas de les grans discogràfiques. D’entrada, la primera opció sembla una aposta més coherent amb el present, on cada vegada hi ha més públic potencial que no compra, sinó que “es baixa” aquella música que li interessa. És clar que els grans grups tenen encara molt poder, però les discogràfiques independents suposen un 30% del mercat (segons els seus propis càlculs) i saben treure profit de la Web 2.0, perquè la veuen com una aliada i no com un perill per al seu negoci. És una contraposició de models que caldrà seguir amb atenció. Segur que donarà per a molt.

Connectant els punts (podcast) 01

Acabo de penjar el primer episodi del podcast del cabòries digitals. Podeu visitar la pàgina del podcast per trobar-ne tota la informació i el feed exclusiu del podcast. Si ho voleu, també us podeu descarregar directament l’mp3 o escoltar-lo amb el player incorporat en aquesta entrada. Que vagi de gust.

[audio http://70.47.189.28/web/tsellas/podcastgen/media/2007-02-02_cabories01.mp3 ]