Mentre la ràdio no acaba de fer el pas cap a la creació de continguts específics per a podcasting, la premsa escrita ha sabut treure profit d’aquesta nova eina i l’ha incoporat com una oferta que complementa i millora la del diari, en la seva versió online. En molts casos, el primer pas va ser utilitzar el format sonor per donar uns titulars o un breu resum dels continguts del dia. Això és el que encara fa El Mundo amb el seu (des del meu punt de vista) mal anomenat podcast, inclòs dins l’oferta de RSS d’aquest diari i que es limita a una veu robotitzada que locuta els titulars. En canvi, molts diaris dels països anglosaxons han sabut anar més enllà en la incoporació del podcasting. Un cas prou interessant i molt recent és el del rotatiu San Francisco Chronicle, que acaba d’inaugurar un podcast que dóna la paraula als lectors perquè s’expressin com ja ho fan a través del correu electrònic o de les cartes al director. Amb aquest servei, s’afavoreix la relació amb els ciutadans i es dóna una sortida veus que podien haver quedat a la cua del mail o pendents de publicació. Em sembla una bona implementació del podcasting.

Més exemples. Una de les ofertes de podcasting més completes fetes des de la premsa tradicional és la del prestigiós diari The New York Times. La seva pàgina de podcasts és extensa, interessant i diversa. Inclou des de resums de notícies molt bàsics fins a l’anàlisi de la feina de la redacció, passant per qüestions de deontologia professional, la crítica literararia, musical o gastronòmica, reportatges sobre l’actualitat internacional o un programa especialitzat en tecnologia, entre d’altres. Aquests podcasts suposen una notable ampliació de l’oferta del diari i li permeten dirigir-se a audiències molt concretes en funció dels seus interessos temàtics. També em sembla especialment destacable que ofereixi podcasts en els quals s’analitza la feina dels professionals del rotatiu, un gest no gaire habitual en un sector gens avesat a la transparència o a l’autocrítica.

D’altra banda, la incorporació del podcasting (i, també, del vodcasting) permet a la premsa escrita entrar en el terreny del multimedia, amb una oferta que també és audiovisual. D’aquesta manera, treuen encara més profit als recursos de què disposen, especialment en l’àmbit de la informació, i poden explorar altres formats, com ara la comedia. Un bon exemple seria el del britànic The Guardian. En la seva oferta de podcasts ara trobem, entre molts altres episodis, un programa temàtic sobre l’Islam, realitzat per experts en la matèria. Pel que fa als continguts d’entreteniment, aquest diari va ser pioner a finals del 2005 amb la incorporació d’un podcast liderat pel comediant Ricky Gervais, l’anomentat The Ricky Gervais Show, que en el seu moment va arribar a batre rècords, amb 261.670 descàrregues durant el primer mes. És un altre bon exemple de la complementarietat entre la premsa tradicional i el podcasting, una relació que ara per ara es troba més avançada que no pas el binomi ràdio-podcasting.

Poc a poc anem posant en marxa els podcasts dels alumnes de segon de Comunicació Audiovisual de la UIC, dins l’assignatura Nous Formats Digitals. Un dels temes que més interés està generant en el grup és el dels recursos musicals que poden utilitzar en els seus episodis. Ja en farem algun post més endavant, però de moment us deixo una llista amb algunes de les fonts de música lliure més conegudes. El següent pas és explorar-les.

• Música Lliure: portal de música lliure en català
• Magnatune: free mp3
• Jamendo: libera tus oídos
• laMundial: música copyleft
• dPop: directorio pop

I si voleu més recursos, els trobareu a l’apartat de música per a podcasts de Podcastellano.

Tot i que les primeres proves del podcasting daten del 2001, la seva aparició pública es produeix al llarg de la segona meitat de l’any 2004. Des d’aquest moment, el creixement i la popularització d’aquesta eina es produeixen amb una notable rapidesa. El 2005, l’Oxford University Press, el servei de publicacions encarregat de l’edició i actualització dels diccionaris de la Universitat d’Oxford, considera el terme podcast com la paraula de l’any. D’altra banda, a principis del 2006, Google ofereix 81,3 milions d’entrades amb la paraula podcast i 33,7 milions amb podcasting. Deu mesos després, les xifres són de 224 milions i 63,7 milions, respectivament. I a banda de les xifres, en només dos anys el podcasting s’estén en àmbits molt diversos, des de la tecnologia fins a l’empresa, passant pels mitjans de comunicació, la política, l’oci, l’ensenyament o la cultura.

Quines claus expliquen aquest creixement exponencial del podcasting?

1. Des de la perspectiva de l’emissor, el podcasting fa possible un augment notable del número de comunicadors. És a dir, la seva senzillesa el posa a l’abast de moltes persones, que tenen un altaveu que no havien tingut fins ara per expressar allò que els interessa, els preocupa o, simplement, volen dir.
2. L’automatizació del procés és un altre factor d’èxit, perquè tant l’emissor com el receptor s’han de preocupar només d’uns mínims detalls. En el cas de l’oient, a més, li permet configurar el seu propi menú amb tants podcasts com vulgui amb lúnica feina de donar l’adreça del show determinat al seu programa agregador.
3. Per al receptor aquest sistema també suposa l’aventatge de la portabilitat dels continguts, un fet important en l’era de l’mp3.

En defintiva, la clau de l’èxit del podcasting és que ens permet escoltar allò que volem escoltar, quan ho volem escoltar i com volem fer-ho.

Fer recerca acadèmica sobre el podcasting i les seves aplicacions comporta, sovint, topades amb algunes dificultats que deriven de la controvèrsia que ha anat acompanyant la gènesi i evolució d’aquest nou fenomen. Un dels aspectes que ha generat debat a l’entorn del podcasting és el de l’etimologia del terme. En general, podriem parlar de dues versions. Una apunta que Podcasting deriva de la suma de les paraules iPod (el famòs reproductor d’Apple) i broadcasting. Dit això, cal afegir que ni cal un iPod per escoltar podcasts ni el senyor Steve Jobs va tenir res a veure amb l’aparició del podcasting. L’altra versió atribuex a les sigles pod la condició d’acrònim de personal on demand, una expressió que reflecteix la idea de personalització associada al podcasting.

La primera referència pública al podcasting la va fer el periodista del diari The Guardian, Ben Hammersley, en un article titulat Audible Revolution, publicat el 12 de febrer del 2004. Hammersley proposava diversos termes, entre ells el de podcasting. El cas és, però, que la referència a l’iPod prové de l’aplicació que l’ex-locutor de la MTV, Adam Curry, un dels pares del podcasting, va llançar a finals del 2003, amb l’objectiu de sincronitzar els continguts sonors descarregats de la xarxa mitjançant RSS amb el seu reproductor de música digital portátil. Curry va ser una de les persones que van contribuir de forma decisiva al naixement del podcasting, al costat de Dave Winer, blogger i desenvolupador de software. El gener del 2001, Winer va aconseguir per primera vegada adjuntar un arxiu sonor a un document RSS, de tal manera que va fer possible la tecnologia necessària per al podcasting.

El podcasting és l’eix de l’assignatura Nous Formats Digitals de la UIC, com a contingut i també com a eina experimental per al professor i per als alumnes. Però, de què estem parlant? Es tracta de la distribució d’arxius sonors a través d’Internet de forma automatitzada mitjançant l’anomenada sindicació de continguts. Si ho volem resumir, podriem arribar a establir la fòrmula “podcasting=mp3+RSS”, amb el matís que hi ha altres formats de so més enllà de l’mp3.

La clau rau en els anomenats fils de subscripció. Mitjançant aquesta tecnologia, l’oient ja no ha d’anar a una determinada pàgina web a buscar els continguts que li interessen, sinó que els documents li arriben de forma automàtica a l’ordinador, ja sigui a través d’un programari determinat (anomenat agregador) o bé a través d’una determinada aplicació online. Això canvia la foma de navegar per Internet i atorga a l’oient el control de tot el procés. Al mateix temps, però, el podcasting posa a l’abast de qualsevol persona, amb uns mínims coneixements tècnics, la possibilitat de convertir-se en creador de continguts i de distribuir-los a través de la Xarxa a una audiència potencialment universal.