Connectant els punts

Una piulada de Mertxe Pasamontes m’ha reactivat, aquest matí. Ja fa temps que vaig rebatejar aquest blog i podcast a partir d’una frase extreta del famós discurs de Steve Jobs a Stanford, el 2005. “You’ve got to find what you love”, dèia. Però la ment és poderosa, i ja fa dies que em fa anar de corcoll. No em porta enlloc, però em fa donar voltes i voltes, sense prendre decisions ni passar a l’acció. I pitjor encara, sense estar present. Total, que avui, a partir de la piulada, he decidit escriure aquest post i recuperar el vídeo del discurs de Jobs. Vinga, va. Som-hi!

És Nadal. I aquests són uns dies especials. Siguis o no creient, siguis partidari o detractor de les tradicions, és igual. Estic convençut que, més enllà de creences, Nadal és diferent.

Un Nadal en temps de crisi econòmica. Hauria de ser, doncs, encara més Nadal. El context al qual hem arribat no és casual, i coincideixo amb l’Àlex Rovira en què deriva d’una crisi de consciència. Vivim en un món convuls. Hem arribat lluny en el desenvolupament material, però cada vegada veiem més persones que busquen un nord, una orientació, que es plantegen un canvi.

Nadal pot ser un bon moment per reflexionar, per mirar endins, per reconnectar. Estic convençut que només des del cor i des de l’amor trobarem el camí. I també és moment de valorar tot allò que ens envolta i donar-ne gràcies. Començant per  allò fonamental: els éssers estimats que ens acompanyen.

Us desitjo un molt bon Nadal.

(foto: el Mediterrani, des del cap de Sant Sebastià)

Són temps de crisi, i cal buscar noves estratègies davant de problemes ja coneguts. Amb aquesta idea, STIC.CAT obre aquest dimarts 10 la seva I Campanya Solidària, un projecte que a la gent de STIC ens fa molta il·lusió. Consisteix en una recollida de fons, mitjançant aportacions voluntàries, destinats a la Fundació Banc dels Aliments, una entitat que treballa en la lluita contra la fam en el nostre entorn. S’allargarà fins el 10 de desembre, quan es tancarà amb un acte a l’Hotel Porta Marina de Barcelona, que comptarà amb la participació d’Àlex Rovira.

Amb aquesta iniciativa, STIC.CAT aposta pel vessant més social de les TIC, amb la convicció que les tecnologies són eines que poden tenir un paper en la millora de la vida de les persones. De fet, aquesta és una de les dimensions de l’associació. Estic convençut que aquesta campanya es beneficiarà de les sinergies que es produeixen en l’àmbit del web 2.0 i de les xarxes socials. Perquè darrera les eines tècniques, hi ha les persones. Blogs, podcasts, wikis, twitter, facebook… en definitiva, són només un instrument. Revolucionari, si ho voleu, però mitjans que no s’acaben en ells mateixos sinó que permeten a les persones relacionar-se, intercanviar coneixement i evolucionar junts. Aquest és el sentit, també, d’una campanya solidària 2.o com la de STIC.CAT. Ens hi voleu acompanyar?

Un mur de paper que cau, a Berlín, per recordar la caiguda, fa 20 anys, del Mur que durant gairebé tres dècades va dividir la ciutat i va separar els berlinesos. Una paret construïda a base de fitxes de dòmino gegants, com a metàfora d’aquella barrera que va ser símbol de la guerra freda i de la divisió d’Europa al llarg de la segona meitat del segle XX.

L’enderrocament del Mur el 1989 i la caiguda de la Unió Soviètica, dos anys després, es convertiren en els punts d’inflexió per passar del segle XX, tal com el coneixíem, cap a un nou món amb un dibuix de l’escenari internacional molt diferent. Per això ho commemorem, per la transcendència d’aquell 9 de novembre. Em pregunto, però, si l’any que ve també hi haurà celebracions per commemorar la reunificació d’Alemanya, perquè malgrat la desaparició de l’obstacle físic encara sobreviuen altres murs, mentals i reals. I ara que és moment de record i de celebració, cal tenir present les persones.

Aquella fita històrica va ser el resultat de diversos factors, però especialment va ser la conseqüència de la suma de milers de revolucions personals. Històries individuals que van ajudar a canviar la història.  Aquest, si més no, és el meu record. Aquell 1989, tenia 16 anys. Sempre m’havia interessat conèixer i saber sobre països, capitals, noms, realitats llunyanes. I l’exemple del pare, assegut a la cadira de sempre, llegint el diari i explicant-me què passava al món, era un al·licient i qui sap si llavor de vocació periodística. El cas és que d’aquell dia en recordo escenes, moments, al menjador de casa, veient a la tele aquella gentada enfilada damunt el mur, arrancant-ne parets, traient pedres amb totes les seves forces. Eren les imatges duna explosió caòtica i emocional (amb tos els matisos que el tarannà germànic pugui implicar per això de les emocions), els fotogrames d’un triomf de la gent.

[Foto: GothPhil, sota llicència Creative Commons]

Foto: Ian Hayhurst

Hi ha rituals que ens ajuden a situar-nos en la quotidianitat, que ens donen pautes pel dia a dia. És el cas,  per exemple, de l’estrena d’una nova temporada radiofònica. La 2009-2010 comença aquest dilluns amb força novetats,  algunes incògnites i molt d’interès.

Els principals canvis els ofereix la programació de Catalunya Ràdio, que ha renovat bona part de la graella de dilluns a divendres (pdf, 1,4 mb) amb l’objectiu de frenar la davallada d’audiència que la temporada passada li va suposar la pèrdua del lideratge, segons l’EGM. Una tendència que va començar en l’era Minobis i que va continuar durant la gestió de Sarsanedas. Veurem com se’n surt ara Ramon Mateu, en la seva primera estrena de temporada com a director. D’entre tots els canvis de la grella, probablement el més destacat és el de Manel Fuentes al capdavant de “El Matí de Catalunya Ràdio”. Donada la seva trajectòria de ràdio i televisió, i el tipus de productes que ha fet, és una incògnita com respondrà en aquest nou rol. Fuentes és periodista i crec que té potencial per sortir-se’n, però haurà de posar-hi esforç i molta dedicació. A més, comptarà amb un bon equip de professionals de la casa, amb la coordinació de Jofre Llombart, i Marta Romagosa, com a segona veu, entre d’altres.

De la resta de novetats de Catalunya Ràdio, tinc molta curiositat pel programa de Pere Mas (“Tot és molt confús”), que defineix com a “radioshow d’entreteniment”. M’agrada el seu estil, i confio que farà un producte interessant i atractiu (amb la coordinació de l’amic Pipo Serrano). A la tarda, opten per Sílvia Cóppulo, amb “El secret”, en el seu retorn a la que va ser casa seva. Això és un canvi rotund en relació a les anteriors propostes d’aquesta franja, amb gent jove i menys experiència. Ara, en canvi, hi trobem una veu coneguda, que té molta ràdio a les espatlles, i que coneix el mitjà. Segurament farà un bon producte, però no sé si a aquestes alçades té tirada entre l’audiència… I dues novetats més, en l’àmbit esportiu: un informatiu a les vuit del vespre (per competir amb “El primer toc”, de RAC1) i en Pere Escobar al capdavant del magazín esportiu de la nit. Escobar és un animal comunicatiu, però a RAC1, el “Tu diràs” està molt consolidat, i no serà fàcil treure-li oients (perquè, a més, començarà abans). Molts canvis, doncs, per tornar a un esquema de programació més clàssic, i que segons Ramon Mateu, té l’objectiu de fer que Catalunya Ràdio torni a ser competitiva. Una oferta que sobre el paper, té força. I una graella en la qual ja no té cabuda Xavier Solà. De  petit, a casa, vaig esmorzar moltes vegades escoltant “El Suplement”… En Solà era dels últims clàssics que quedaven a Catalunya Ràdio, i ara ha hagut de dir adéu, amb discreció.

Mentrestant, a l’altra banda de la Diagonal (m’agrada aquesta expressió, d’arrels futbolístiques…), RAC1 afronta per primera vegada l’inici de la temporada amb la pressió dels campions. De la seva graella, en destaca sens dubte l’absència del “Minoria absoluta”. Un altre clàssic (més jove, això sí) que desapareix de l’oferta radiofònica en català. Quan es toquen tantes tecles, com feien Toni Soler i companyia, arriba un moment en què no es pot estar per tot, a totes. I el relleu em sembla interessant. D’una banda cal dir que continua l’equip de “La segona hora”, amb, entre altres, Quim Morales, Jaïr Domínguez i Xavier Pérez Esquerdo, amics i ex-companys d’aventures a Ona Catalana. Un programa que, per mi, ja era més atractiu que el Minoria, i que ara estic segur que continuarà creixent. I de l’altra, perquè l’humor manté el seu espai, de dotze a una, amb  “La competència”, d’Òscar Dalmau i Òscar Andreu, durant molts anys membres de l’equip d’en Manel Fuentes als “Problemes domèstics”, després amb secció al “Minoria”).

Comença, doncs, una temporada radiofònica que pot ser apassionant. Donem-li una oportunitat, sense prejudicis. En aquest país d’etiquetes, de blanc o negre, hi ha una oferta de ràdio prou diversa i interessant com per no ancorar-se d’entrada en un únic punt del dial.

Foto: Comunicació21

Fa setmanes que s’estava coent el canvi, però tot té el seu tempo. Oleguer Sarsanedas ha estat cessat com a director de Catalunya Ràdio, i el substitueix Ramon Mateu. Un relleu proposat per la directora general de la “Corpo” (la CCMA) i aprovada per unanimitat pel consell de govern de l’ens.

Era evident que alguna cosa s’havia de fer. Catalunya Ràdio va agafar el camí de la davallada en temps de Montserrat Minobis, i durant la direcció de Sarsanedes s’hi ha continuat precipitant. Era qüestió de temps que arribés a la temuda pèrdua del lideratge, i aquest punt d’inflexió va arribar amb el darrer EGM, quan RAC1 va assolir el primer lloc, un fet històric a la ràdio del país. I agradi més o menys, l’EGM és ara per ara el que condiciona les decisions dels mitjans i dels anunciants, per molt que el Baròmetre de la comunicació i la cultura digui que Catalunya Ràdio encara es manté al capdavant del sector.

Sarsanedas no se n’ha sortit. Les conseqüències negatives de les decisions preses pel seu equip directiu eren un llast massa gran. Vaig parlar amb ell del present i futur de la ràdio en l’episodi número 6 del podcast de Connectant. I va ser molt interessant. Però parlar del mijtà és una cosa, i gestionar i pilotar una nau com el grup d’emisssores de Catalunya Ràdio, una altra de ben diferent.

Ara cladrà veure quins canvis implica el relleu a la direcció. Però a aquestes alçades de la temporada, moltes decisions ja haurien d’estar preses. De cara a l’estiu, evidentment, però també per a al temporada següent. I em sembla que hi ha massa rumors, poca o gens autocrítica, i molta indecisió.

q52vkmxrnc

Tot un planter de podcàsters, i qui sap si de futurs professionals de la ràdio. Com a mínim, molts nens i joves que han pogut experimentar amb la comunicació sonora. Aquest és el resultat de “Sentits en 2 minuts“, el concurs de podcasts organitzat pel programa “L’altra ràdio a l’escola” de Ràdio 4, amb la col·laboració del Departament d’Educació i de Podcatalà. Una iniciativa que ha tingut èxit, però poc ressò. Hi han participtat alumnes d’una trentena de centres escolars del país, amb 127 podcasts. Els episodis havien de ser de dos minuts i el tema, relacionat amb els sentits. Aquí hi ha la llista dels guanyadors i aquí es poden escoltar tots els podcasts presentats a concurs. A banda dels guardonats en cada categoria, cal destacar les mencions especials, com ara els podcasts en què alumnes immigrants expliquen en català les seves primeres experiències a Catalunya.

Sí, aquest 22 d’abril de 2009 passarà a la història de la ràdio del nostre país. I ho farà com el dia que RAC1 va ser líder d’àudiència per primera vegada. El dia que Catalunya Ràdio va perdre el lideratge després de 15 anys al capdavant.

Segons la primera onada de l’EGM d’aquest any, l’emissora del grup Godó és la ràdio més escoltada a Catalunya, amb 469.000 oients i un 28% de share. Catalunya Ràdio té 454.000 oients i la SER, 452.000. A més, destaca el fet que els programes de RAC1 són líders des de les set del matí fins a les vuit del vespre. La pèrdua d’audiència que arrossegava Catalunya Ràdio feia preveure aquest desenllaç i només era qüestió de temps que arribés el moment del canvi de líder. En canvi, la tendència a l’alça de RAC1 era espectacular. Però la hipòtesi era que finalment la SER avançaria l’emissora pública. Però no. Tot i que fa molts anys que el grup PRISA va al darrera del lideratge de la ràdio a Catalunya, i malgrat que per aconseguir-ho ha dut a terme tot tipus d’operacions, com ara fer-se amb les freqüències d’Ona Catalana, no se n’han sortit.

L’èxit de RAC1 és contundent. Un resultat que, en bona part, es deu a la feina de professionals que van créixer professionalment a Catalunya Ràdio i que van acabar marxant (o els van acabar empenyent). Un model definit i clar. I car, segur. Però amb el suport d’un grup mediàtic al darrera que és una altra de les claus del seu èxit. Mentrestant, Catalunya Ràdio dóna tombs i no troba la fòrmula. Ja sigui per un cúmul de decisions errònies, ja sigui per qüestions de “crostes”, que no ho sé. El cas és que la “ràdio nacional de Catalunya” no pot permetre’s que la dinàmica es perpetuï (o potser sí, segons qui ho pensi). Canvis a la graella, com a mínim. Fins i tot, canvis en la direcció. Si no reaccionen, en el proper EGM ni podran parlar d’”empat tècnic“.

Podem quedar-nos amb la visió que la ràdio en català té bona salut, en general. Però de la mateixa manera que el triomf d’un projecte privat de ràdio en català és una excel·lent notícia, també lamento la deriva de Catalunya Ràdio, que durant molts anys ha sigut el meu referent radiofònic. I ens cal una ràdio nacional forta.

Avui mateix s’ha obert el període d’inscripcions per a la segona edició dels Premis Blocs Catalunya, que organitza l’associació STIC.CAT. Superada la incertesa de la primera vegada, i amb el bon record que ens va deixar la primera edició celebrada a Girona, els premis viatgen aquest any cap a Vic, d’acord amb la idea d’STIC de fer-los itinerants . La capital d’Osona acollirà l’acte de lliurement el 2 d’octubre. A la web dels premis hi trobareu les bases per participar-hi i la fitxa per inscriure el vostre blog a concurs.

Estic convençut que aquesta segona edició tindrà encara més èxit que la primera. Però sobretot estic molt content per formar part d’STIC.CAT i per tenir l’oportunitat de participar en iniciatives com aquesta, que crec necessàries i oportunes. És un goig tornar a compartir l’aventura amb els companys d’STIC i poder comprovar, a l’octubre, la vitalitat de la comunitat catalana a la xarxa.

Catalunya Ràdio convoca el seu primer concurs de podcasts: “Què m’expliques?”. Em sembla una bona notícia, per a la ràdio i per al podcàsting. De fet, aquesta iniciativa té a veure precisament amb la relació entre aquests dos móns, un vincle al qual dedico un capítol de la meva tesi doctoral, “La voz de la Web 2.0″.

La ràdio no és aliena a la situació de crisi que afecta als mitjans de comunicació tradicionals. I en el seu cas particular, un dels reptes més importants que ha d’afrontar és el progressiu envelliment de l’audiència, especialment en el cas de la ràdio generalista. Un camí per fer-ho és la recerca de nous talents. Durant el treball de camp per a la tesi, vaig parlar-ne amb diferents professionals. En el cas de Catalunya Ràdio, en són conscients, d’aquests reptes, i busquen maneres de respondre-hi. El concurs de podcasts n’és un exemple, un intent de descobrir noves veus, i no em refereixo només a la producció física del so que anomem veu, sinó a noves maneres de fer i de dir.

Per al podcàsting també pot ser positiu. Si més no, confio que sigui un estímul per a l’aparició de més podcàsters catalans i en català, perquè som quatre gats. Em pregunto sovint per què hi ha tants pocs podcàsters en català, i no tinc una resposta. Em sobta especialment en un país com el nostre, amb una llarga i exel·lent tradició radiofònica (que al cap i a la fi comparteix llenguatge amb el podcàsting).

Aquest no és el primer concurs de podcasts a casa nostra. N’hi ha hagut d’altres, com el de podcasts poeticoartístics o el de “Sentits en 2 minuts”. Però espero que com a ràdio nacional que és, Catalunya Ràdio doni un impuls al podcàsting en català amb aquesta iniciativa. Ara bé, caldrà que en facin una bona difusió, que trascendeixi el seu espai i vagi més enllà dels visitants del seu web o dels oients dels seus programes. Jo hi poso el meu granet de sorra amb aquesta entrada al blog.

Mentrestant, rumio a quins alumnes engresco perquè s’hi posin… Hi ha talent, a les aules; però sovint necessita una empenta. Som-hi, doncs!